El futuro de la religión

Giner, Salvador

• Editorial: Herder Editorial
• Año: 2017
• ISBN:
  9788425439698
• Categoría: Ciencias sociales
• Categoría: Sociología

El futur de la religió és una lúcida reflexió en què Salvador Giner considera, des d'una mirada equànime, el futur previsible de les creences sobre el sobrenatural i sobre la presència de Déu en les nostres vides. La seva indagació va més enllà d'una sociologia de la religió per consolidar els seus arguments en els del laïcisme, sense ignorar els que esgrimeixen els creients. Aquest assaig està orientat a enriquir els nostres coneixements sobre la dimensió religiosa dels éssers humans en els nostres dies, quan greus conflictes i mudances culturals transformen el nostre univers econòmic i polític, així com les nostres vides quotidianes. Amb el seu rigor i originalitat, aquest assaig contribueix a una nova concepció racional de la fe i als esforços per establir un diàleg i conversa fraternal entre els qui posseeixen diferents conviccions.

FONTS, NOTES I AGRAÏMENTS

Les fonts en què m’he recolzat per confeccionar aquesta disquisició no són totes en llengua catalana. No obstant això, per facilitar consultes, la gran majoria de les que aquí s’esmenten són obres que es poden trobar en la nostra llengua o també en llengua castellana, a fi de facilitar el seu accés al lector. Algunes es poden trobar en llengües veïnes com l’italià, el francès i el portuguès, amb la mateixa intenció.

Les observacions i cites que segueixen es refereixen seqüencialment a l’aparició dels temes pertinents al llarg del meu escrit. Se cenyeix aquest, com s’haurà comprovat, a la presència o absència de la fe en l’home o en la gent, de manera que passa per alt dos vasts camps, objecte acostumat de la sociologia de la religió: el primer és l’estudi de les seves varietats, ramificacions i conflictes. Només en la religió cristiana són diferents la fe ortodoxa oriental, la catòlica romana i la luterana, a les quals poden afegir-hi la dels testimonis de Jehovà, els mormons, els quàquers i moltes altres agrupacions de creients. Fora d’elles, des de les tradicionals com la fe judaica o les relativament noves, com la de la religió Baha’i, nascuda al segle XVIII, cosmopolita i en diversos sentits moderna, ve a enriquir el panorama religiós d’aquesta era presumptament tan secular

Totes aquestes comunitats al·ludides han rebut una atenció menor, o fins i tot gairebé nul·la, per no sortir de l’argument que vertebra el discurs, i certament mai per ignorar-les. Per la mateixa raó, el meu assaig presta poca atenció a les tres formes pures o elementals de l’expressió religiosa: la mística, la ritual i la credencial, segons defineix i distingeix el proemi.

D’aquesta manera, l’assaig assumeix que la religió és pròpia de l’home, i fins i tot es refereix a l’homo religiosus com a concepte definitori de la nostra espècie. Els meus nuls coneixements d’etologia animal i de les seves disciplines afins no donen per a més, però convé recordar que després dels descobriments de la gran primatòloga Jane Goodall, a la segona meitat del segle XX, que va mostrar com alguns simis (ximpanzés, sobretot) sabien crear eines, les indagacions han anat progressant. Així, ja en ple segle XXI, els científics han confirmat que aquests cosins nostres practiquen rituals molt propers a les litúrgies de la religió. En alguns casos, almenys a la República de Guinea, posen marques i senyals al peu dels arbres, que s’assemblen als propis d’una religió. També els plau formar túmuls de pedres, com si fossin altars o temples, per als quals no hi ha explicació utilitària alguna. Aquesta troballa va ser confirmat per la revista Nature, l’any 2016.

***

La meva al·lusió, al principi, a la decisiva aportació dels clàssics de la sociologia per a l’enteniment de la religió moderna mereix que evoqui aquí la seva obra. El mateix fundador de la disciplina, Auguste Comte, va proposar i va predir el sorgiment d’una «religió de la humanitat» que, segons ell, rendiria culte a la nostra pròpia espècie. No anava molt desencaminat, com podem comprovar en el segle XXI, quan no només l’home, sinó la societat mateixa, és tinguda per molts com a «entitat suprema» de referència, i no només per les Nacions Unides i altres institucions transnacionals. Els altres clàssics, posteriors a Comte, van ser més mesurats, però van constatar i van provar la immensa importància de les creences en la configuració de la vida humana i la social. Algunes fites de la seva aportació han estat obres com Les formes elementals de la vida religiosa (1912), d’Émile Durkheim; els estudis de sociologia de la religió de Max Weber, entre els quals es troba el seu cèlebre assaig sobre L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905) i les diverses exploracions de Georg Simmel sobre els fenòmens religiosos, poc disponibles en català o castellà. Pel que fa a les obres clàssiques sobre religió o ateisme de diversos autors evocats, anteriors a la generació clàssica de la sociologia —Marx, Schopenhauer, Darwin, Freud— són molt fàcilment disponibles. Quant a l’ateisme de Nietzsche i la seva actitud davant la religió, vegeu El crepúsculo de los ídolos (Madrid, Alianza, 1973), amb traducció d’Andrés Sánchez Pascual; també Más allá del bien y del mal (Madrid, Alianza, 1972), amb el mateix molt notable traductor.

Hi ha un nombre d’estudis, avui clàssics, que en aparença no troben ressò directe en el meu assaig. Robert Bellah, Peter Berger, David Martin i diversos més serien de referència obligada en una altra sort d’exploració, o en una presentació sistemàtica del pensament sociològic sobre la religió en el nostre temps. S’ha de tenir en compte la filosofia antireligiosa contemporània, paradoxalment a fi d’aconseguir una visió equànime i precisa de tota la problemàtica. L’obra atea de Richard Dawkins El espejismo de Dios (Espasa, 2006), traducció de la seva God Delusion, satisfà aquesta funció.

A l’evocació d’aquests estudis cal afegir la vasta obra de Randall Collins Sociología de las filosofías: Una teoría global del cambio intelectual (Barcelona, Fer, 2005), l’enfocament empíric i fonaments sobre una enorme quantitat de dades del qual s’estén a la dinàmica de les religions com a moviments socials, i no només com a conjunts de creences. Aquest és un aspecte de les religions el qual el meu propi assaig al·ludeix en el seu proemi. En ell, es recorda que, més enllà de la tridimensionalitat de tota religió —les seves dimensions dogmàtiques, místiques i rituals—, sorgeix el seu caràcter de moviment social complex: conversió, heretgia, dissensió, ortodòxia, sectarisme i altres processos propis de la dinàmica de les religions.

L’evocació de la sentència de Spinoza segons la qual la presumpta voluntat de Déu és «asil de la ignorància» reprodueix les seves paraules en l’apèndix a la primera part de l’Ètica; vegeu-ne qualsevol versió. Es troba en la traducció catalana de Josep Olesti (Barcelona, Marbot, 2013, pàg. 65). Sobre la seva negació del miracle o «obra que no pot ser explicada per una causa» i el seu enteniment de la «voluntat divina», vegeu el seu Tratado teológico-político, amb traducció i notes d’Atiliano Domínguez (Madrid, Alianza, 1986, pp. 176-177).

Per a Immanuel Kant, una de les qüestions essencials que podem plantejar-nos filosòficament és la de saber què podem esperar. Hi respon en gran mesura el seu tractat La religión dentro de los límites de la razón, assumpte al qual és tan proper aquest mateix assaig (Madrid, Alianza, 2016, traducció de Felipe Martínez Marzoa). Segons Kant, la religió ens diu què és el que ens és permès esperar, missatge que, mutatis mutandis, reconeix explícitament el meu propi discurs en la seva concepció de la religió futura.

***

He al·ludit en el proemi a les meves pròpies aportacions a la sociologia de la religió. Són les següents, en què no incloc diverses versions de diverses d’elles aparegudes en altres idiomes.

En la meva Historia del pensamiento social (Barcelona, Ariel, 2013), s’exposen de manera concisa les anàlisis clàssiques de Comte, Durkheim i Weber sobre la fe, els cultes i els rituals religiosos. També en la meva Teoría sociológica clásica (2.ª edició ampliada, Barcelona, Ariel, 2004). I molt especialment al meu llibre Carisma y razón, que explora, com resa el seu subtítol «La estructura moral de la sociedad moderna», la tensió entre el sagrat i el racional (Madrid, Alianza, 2003). En l’obra col·lectiva Formas modernas de religión (Madrid, Alianza, 1996), Rafael Díaz Salazar, Fernando Velasco i jo mateix considerem l’assumpte, havent-hi incorporat també diverses aportacions espanyoles, començant per la d’un filòsof cristià com va ser José Luis López Aranguren.

Sobre religions laiques, com són la civil i el nacionalisme, tractades com a tals, s’inclouen les següents publicacions: «Religión Civil» (a Revista Española e Investigaciones Sociológicas, REIS, 61, gener-març de 1993, pàg. 23-56) i La cultura catalana: el sagrat i el profa (Barcelona, Edicions 62, 1996).

Sobre les creences i les pràctiques religioses a Espanya, és de referència el llibre Religión y sociedad en España (Madrid, CIS, 1993), compilat i preparat per Rafael Díaz Salazar i per mi mateix. Hi sobresurt el llarg estudi de Juan Linz sobre religió i política al nostre país, així com el d’Alfonso Pérez-Agote sobre el mateix tema al País Basc.

He tractat el culte contemporani a la natura a «Piedad cósmica y racionalidad ecológica» (Revista Internacional de Sociología, 1-20, gener, 1998, pp. 41-67, coautor amb David Tàbara).

A «Del cielo a la tierra prometida: religión, política y liberación en Iberoamérica», publicat en el llibre de Carlos Gómez Bahillo (comp.) El estudio de la realidad social (Saragossa, 2008, pp. 133-156), Ángela López i jo vam explorar la «mundianització», o «descens a la terra» de creences d’arrel ultraterrena o sobrenatural.

Per a les relacions entre Església i política a Espanya, vaig elaborar un assaig, a petició de la Fondazione Agnelli, que va publicar Danielle Hervieu-Léger (comp.) a La religione degli europei (Torí, 1992, pp. 101-154), aparegut després a Religión y sociedad en España (Madrid, CIS, 1993), obra compilada per mi al costat de Rafael Díaz Salazar.

A «La consagración de lo profano», publicat per F. García de Cortázar, a Aula de cultura, (Bilbao, 1985, pp. 155-170) vaig explorar un concepte més tard publicat també pel CIS en el seu volum de Homenaje a Francisco Murillo Ferrol (1987).

Manuel Pérez Yruela i jo mateix vam publicar «La manufactura del carisma» en la compilació de Carlos Castilla del Pino Teoría del Personaje (Madrid, Alianza, 1989, pp. 39-59).

El meu llibre Carisma y razón: la estructura moral de la sociedad moderna (Madrid, Alianza, 2003) explora diverses dimensions de la religió contemporània, des de la que anomeno «consagració del profà» (capítol 3) fins a la pietat i culte davant la natura (capítol 5), passant per la tendència a atribuir carisma a entitats com la nació (capítol 6), sense oblidar el notable fenomen de la «manufactura» o producció artificiosa del carisma (capítol 4), per difícil que aquesta sigui.

L’assaig sobre el futur de la religió, inclòs en aquest llibre, evita desenvolupar, en la mesura del possible, assumptes ja apliament tractats a Carisma y razón.

Per a la meva al·lusió al concepte de «soci...

Índice

• Coverta
• Portada
• Crèdits
• Índex
• Dedicatòria
• Proemi
• I. L’humanisme
• II. La secularització truncada
• III. Succedanis: religió de substitució, imaginaris
• IV. Mundialització religiosa
• V. El parany doctrinal
• VI. L’extinció de la fe i el futur de la raó
• VII. L’arrel mundana de la moral
• VIII. En què creuen els que no creuen?
• IX. El factor religiós
• X. L’atri: la conversa essencial
• XI. Saber o creure
• XII. I la veritat ens farà lliures
• Fonts, notes i agraïments
• Informació adicional