La revolució newtoniana. Déu i la gravitació universal

Sauquet, Francesc X.

• Editorial: Herder Editorial
• Año: 2018
• ISBN:
  9788425442117
• Categoría: Ciencias biológicas
• Categoría: Ciencias en general

La revolució newtoniana. Déu i la gravitació universal és una obra on, amb erudició i destresa, l'autor fa diàfanes les relacions entre la descoberta de la llei de la gravitació universal per part de sir Isaac Newton i les conseqüències teològiques que se'n van derivar. No sempre ciència i teologia solen trobar-se tan bellament encaixades i tan estretament preguntades. Narrat de manera captivadora i sense defugir mai el rigor de l'investigador, el viatge que l'autor emprèn a través del cor religiós i de la ment científica de Newton ens duu a un dels episodis probablement més seductors de la història del pensament: el del naixement definitiu de la ciència moderna enmig d'un medi de profundes creences religioses.

Capítol 1
Del Déu del domini a la ciència

1.1 L’ànima religiosa de Newton

Com a fill de l’època en què va viure, sir Isaac Newton va ser un home curull de sentiments religiosos. No es pot afirmar tanmateix que, al llarg de tota la seva vida, aquests sentiments religiosos fossin monolítics, homogenis o ortodoxos. En la seva ànima hi trobem, més aviat, un espai religiós que patia i forjava diferents evolucions i involucions, que a voltes s’apropava a críptiques heterodòxies i, en altres moments, anhelava retornar a algunes arrels primordials. Frank E. Manuel emfasitza que «des de l’úter fins a la tomba, Newton va experimentar una gran varietat d’experiències religioses. En la seva ferma lluita per poder adquirir coneixement sobre el seu Déu i per protegir-se de la maldat, van aparèixer a la primera plana de la seva consciència successives menes diferents d’interessos religiosos»106. Aquest fet impossibilita o dificulta una teoria de la religió newtoniana que no sigui essencialment polièdrica i ambigua, malgrat que tampoc es pot [p. 97/416] negar que existeixen un seguit de llocs comuns que defineixen algunes línies teològiques que van perseverar en el pensament religiós de Newton. Farem bé d’analitzar aspectes com ara quina fou l’adequació que Newton va concebre entre la ciència i la religió, la seva concepció senyorial de la Divinitat, els seus arrianisme i antitrinitarisme de caire herètic o, entre altres temes, la possibilitat d’encabir la visió deista dins del seu pensament.

No és agosarat de dir que aqueixa heterogeneïtat en el pensament religiós de Newton corre paral·lela a la situació fragmentària que definia el marc espiritual de l’església anglicana durant tot el segle XVII. Al voltant de 1650 existien a Anglaterra més de cent esglésies distintes, moltes integrades en un context anglicà, d’altres moltes rendides a les exigències calvinistes, presbiterianes, mil·lenaristes, quàqueres, anabaptistes; en tots els sectors protestants anglesos, malgrat les diferències de ritual i d’organització eclesiàstica, es compartia una ètica que s’ha anomenat «puritana», que demanava un ascetisme mundà, no claustral, i que entenia que els objectius últims de qualsevol ésser humà eren la glorificació de Déu i la salvació a través de la realització d’obres en pro de la utilitat de la comunitat, desentenent-se més de l’oració i la puresa de l’ànima que aixecava com a bandera l’església catòlica continental. El «puritanisme» calvinista permetia una interpretació lliure dels textos sagrats –que es consideraven vertaders però sotmesos a l’anàlisi racional; degut a les seves difuses jerarquies, també optava per una responsabilitat individual de la salut espiritual i les accions justes. Es derivava de tot això l’emergència d’una moral estricta i ascètica que es negociava des del propi individu, sense massa requeriments externs, i un rebuig de l’espiritualitat de mena contemplativa, considerada ociosa, a favor d’una activitat social orientada, d’una banda, al benestar del proïsme, i de l’altra, al treball com a expressió finita de la labor última i alliberadora de l’home. Max Weber, en la seva coneguda obra sobre ètica protestant, ens n’alliçona amb gran clarividència: «El món està destinat exclusivament per a honrar Déu; i el [p. 98/416] cristià elegit tampoc existeix si no és per a augmentar la glòria de Déu dins del món. Ara bé, Déu vol que els cristians facin obra social, atès que vol que la vida social s’adapti en la seva estructura als preceptes i s’organitzi de manera que atengui a aquell fi. El treball social del calvinista en el món únicament es fa in maiorem gloriam Dei. I exactament el mateix ocorre amb l’ètica professional, que és al servei de la vida terrenal de la col·lectivitat. En Luter ja vam veure derivar el treball professional especialitzat de l’‘amor al proïsme’. Però el que en ell era una mirada insegura i una pura construcció mental, constitueix en els calvinistes un element característic del seu sistema ètic. Puix que l’‘amor al proïsme’ només pot existir per a servir a la glòria de Déu i no a la de la criatura, i la seva primera manifestació és el compliment de les tasques professionals imposades per la lex naturae».107

Batejat l’1 de gener de 1643 a la petita església de Colsterworth, a Lincolnshire, Newton va créixer sota el dogma purità de la seva família. No és fàcil resseguir, no obstant això, les seves evolucions teològiques, sovint allunyades de l’ortodòxia: «Isaac Newton fou un heretge. Però [...] mai va fer una declaració pública de la seva fe privada. Va amagar tan bé la seva fe que els estudiosos encara intenten desxifrar les seves creences personals»108. Així doncs, adscriure plenament el pensament religiós de Newton a una determinada església entre la prolífica oferta que existia és una tasca no només gairebé impossible, sinó pròpiament inadequada en la mesura que si alguna cosa particularitza la vida espiritual de Newton és la seva tendència innata a fer-se dissident de tota línia totèmica i, per tant, només podem rastrejar la seva visió religiosa mitjançant la gran multitud de textos que va deixar en matèria teològica i provar de construir-ne la seva concepció [p. 99/416] privada i peculiar a partir d’esbossos variats. Són molt transparents les paraules de Verlet a aquest respecte: «Es va forjar una religió que li fou ben pròpia, però que s’emmarca dins de la línia del protestantisme radical de la seva infantesa, aquest relluc anglès del calvinisme conegut amb el nom de puritanisme del qual Lincolnshire en fou un dels dominis principals. Com fan els puritans, però anant encara més lluny que ells, Newton explota les potencialitats del missatge de Calví, radicalitzant la ruptura amb la tradició catòlica»109. Malgrat tot, àdhuc pel que fa a les seves accions i rituals religiosos, Newton també és esmunyedís: sabem que sovint evitava les misses ordinàries quan era estudiant a Cambridge, i el seu secretari, Humphrey Newton, confessa que, més tard, «molt rarament anava a l’església, aprofitant sobretot aquest temps per prendre’s un descans; i, quan arribava el vespre els seus estudis infatigables i fervorosos el retenien, de manera que gairebé no coneixia la casa de les pregàries»110. Conduitt ens informa que, quan esperava la mort al llit fúnebre, no va demanar l’extremunció ni l’última eucaristia: «No va rebre els sagraments en el seu llit de mort», tot i que pot dir-se que «tota la seva vida va preparar-se per a un altre estat»111. D’altra banda, però, també sabem que va aportar bones quotes dineràries per a la distribució de bíblies entre les classes desvalgudes, i que cap al final de la seva vida va acceptar ser membre d’una comissió destinada a la construcció de cinquanta noves esglésies a tota l’àrea de Londres.

El document religiós més antic de Newton –redactat en alfabet estenogràfic Shelton shorthand112– data de 1662 i és un llistat [p. 100/416] dels pecats que el jove científic de dinou anys creu haver comès i que confessa privadament en uns moments de crisi religiosa. Alguns dels pecats llistats fan referència a la seva època de Grantham i Woolsthorpe; d’altres, tanmateix, àdhuc s’ocupen de la seva estada a Cambridge. El puritanisme rigorós amb què havia estat educat es mostra encara força efervescent en una edat tan primerenca: omplen la llista pecats com maleir, tenir mals pensaments, gaudir de somnis impurs, no respectar el diumenge amb tasques que no eren pròpies per al dia del Senyor –i que algunes no deixen de sorprendre’ns: fent cocs, deixant sortir l’aigua a doll, banyant-se en un cubell, conversant ociosament–, no posar atenció en alguns sermons, no estimar prou el Senyor –a saber: pensar més en els diners i el plaer que en Ell, no desitjar els Seus sagraments, no témer-lo i ofendre’l, témer més l’home que no pas a Ell, descuidar les oracions que pertocaven–, desobeir la seva mare o estar temptat per la mentida. Altres pecats confessats, això sí, són més significatius, com ara haver desitjat cremar la seva casa amb la seva mare i el seu padrastre dins o haver pensat en el suïcidi. A judici de Manuel, aquests documents estan absolutament impregnats «d’un sentiment de culpa, de dubte i de menyspreu cap a si mateix. L’escrupolositat, l’autocastigament, l’austeritat, la disciplina i la laboriositat d’una moralitat que, a falta d’una paraula més adequada, podria titllar-se de puritana, van quedar gravats en el seu caràcter des de ben aviat. Duia un censor dins seu i va viure sempre sota la mirada atenta d’aquest Jutge»113.

El jove Newton que va arribar a Cambridge era, doncs, un producte espiritual d’una severa educació calvinista. Tanmateix, [p. 101/416] atesos els grans canvis estructurals de l’Església, moltes de les sectes protestants –que bé podia ser que fossin políticament acceptades en un any determinat i il·legals l’any següent– havien perdut força a partir de 1661 a favor del conformisme més propi de l’anglicanisme. La pretensió calvinista de purificar l’església anglicana de residus espirituals catòlics va entrar en clara fallida. La república de Cromwell es va ensorrar l’any 1660 i Carles II va restablir la monarquia, tornant a la Corona i a l’Església les terres confiscades; el nou parlament va restaurar l’anglicanisme com a cristianisme legal; la Corporation Act de 1661 va establir la despossessió de càrrecs funcionarials a tots aquells que no fossin anglicans; el Book of Common Prayer de 1662 deixava en un lloc molt secundari les exigències puritanes; l’Act of Uniformity, també del 1662, obligava que els clergues fossin ordenats per bisbes anglicans; la Conventicle Act de 1664 va prohibir els serveis religiosos que no fossin anglicans. Totes aquestes mesures de la nova monarquia anaven dirigides a una abolició permanent dels usos religiosos dels protestantismes radicals de tarannà calvinista i, per tant, a una distensió dels costums. De fet, no hi havia la intenció ferma d’exterminar el sectarisme religiós, sinó més aviat respectar les diferents opcions en cadascuna de les vides privades des d’una oficial unitat teòrica i anglicana. Però el que ja no podia acceptar-se eren els fanatismes religiosos i les persecucions continuades d’uns bàndols contra els altres. Paul Johnson, quan ens parla de la Restauració a la seva història del cristianisme, afirma que «l’anglicanisme, de fet, havia abandonat l’esforç d’incloure a tots i havia acceptat la idea que en el seu àmbit pogués existir un grup inconformista. La recerca de la unitat havia acabat en fracàs i naixia una societat plural. El retrocés del fanatisme fou lent però regular i, en definitiva, irresistible. Va començar a concedir-se un respecte indòcil però cada cop més accentuat per l’opinió privada en qüestions religioses»114. [p. 102/416]

Tots aquests fets s’han de situar en un context que té una rellevància cabdal dins de la història del cristianisme. El mateix Paul Johnson, en una anàlisi encertada, ens alliçona del canvi de mentalitat que va emergir als voltants de la meitat del segle XVII i que titlla d’històricament transcendent: aquell cristianisme de guerres religioses, de crematoris públics, d’obstinada persecució dels discursos científics, del convenciment absolutista en matèries de religió, de folles supersticions esotèriques, de pors a la bruixeria i de...

Índice

• Coberta
• Portada
• Crèdits
• Nota de l'editor
• Dedicatòria
• Índex
• Pròleg
• Introducció. L’últim dels mags
• Capítol 1. Del Déu del domini a la ciència
• Capítol 2. L’obra de Déu: rere el cortinatge empíric
• Capítol 3. Déu polièdric i guspires d’immanència
• Capítol 4. L’astroteologia: teories de la Terra
• Capítol 5. L’astroteologia: una astrofísica primitiva
• Bibliografia