![]()
Barcelona: passatges de traducció
Què tradueix «la forma d’una ciutat»? De quina manera traduïm el que ens presenta el paisatge urbà? Allò que ens ha remogut, que s’ha inscrit en la memòria i que n’emergeix d’una manera manifesta o latent?
Obrir aquesta reflexió invocant «la forma d’una ciutat» ja d’ençà de la primera línia, no és ni més ni menys que un passatge: una mena de via intermèdia que em permet d’articular un recorregut i una meditació sobre la travessia que és la traducció. Cal admetre, però, que els passatges tenen a veure amb la forma de la ciutat, jo diria fins i tot que constitueixen una «formació» urbana, en el mateix sentit que es parla de «formacions de l’inconscient». Una forma-sentit, si adoptem els termes d’Henri Meschonnic. El passatge és lloc i és espai. En d’altres termes, podríem dir que és el lloc «treballat» per l’espai. En aquest punt s’imposen algunes precisions conceptuals, donat que abordem el binomi lloc-espai, que ha estat objecte de nombroses elaboracions teòriques, especialment en el terreny de l’antropologia. Però m’interessa d’insistir que el meu propòsit aquí se centrarà en els passatges i, més concretament, en certs passatges de la meva ciutat, Barcelona: llocs familiars que tanmateix em permetran de derivar vers un sentit més extens des del punt de vista conceptual, i també més adaptat al qüestionament viu que implica l’articulació ciutat-traducció. En aquest sentit, el passatge s’entendrà com a figura.
És obvi que la ciutat no es redueix pas a una forma, car si fos així tan sols parlaríem d’ella com a lloc o conjunt de llocs cartogràficament mesurables. Gosaria dir que com a lloc, la ciutat no es tradueix pas. Per traduir la ciutat és necessari haver-la travessat. I haver experimentat en un mateix el travessament que ella n’exerceix. La forma d’una ciutat, en tant que lloc d’inscripció, és això el que tradueix i el que hom pot traduir.
Caldria puntualitzar que per espai s’entén aquí l’espai de la travessa, de l’experiència del subjecte que «practica» el lloc; sense que això impliqui necessàriament lloc de l’anonimat, o de passatge sense referent o no-lloc. El passatge pot ser el lloc d’una experiència íntima i sempre singular, aquell on el verb passar experimenta una retenció.
La designació dels llocs, en absolut arbitrària, pot oferir d’entrada una traducció. En el cas dels passatges: llocs per on es passa, acció de passar, passarel·la o lloc de trànsit per comunicar entre dos punts distants. En d’altres casos, el terme pot designar un carreró curt i estret. Però en francès, el passage ens fa pensar sobretot en aquelles construccions verticals i gairebé transparents on s’allotgen galeries comercials, aquelles que van fer lluir Paris durant el segle XIX.
El terme parònim castellà pasaje, així com el català passatge, pot designar dues configuracions topogràfiques força diferents, cap de les quals no coincideix amb el sentit del terme francès segons l’accepció que acabem d’esmentar. Així, es tractarà, per una banda, d’una mena de passadissos, vies de passatge traçades entre els edificis com un tall o mossegada enmig d’una illa de cases: passadissos vorejats de petites botigues sense cap mena d’ostentació, com ara el Passatge Arcàdia, que comunica el carrer Balmes i el carrer Tuset a Barcelona; o bé , tot i que diferents tant per l’estil com per la història que els va originar, el Passatge Sert o el de la Indústria, excavats dins la massa dels edificis pels volts de 1870 per industrials del tèxtil que volien desenvolupar l’activitat comercial, i que tots dos comuniquen el carrer de Trafalgar amb el carrer Sant Pere Més Alt. Tot i la finalitat comercial, aquests passatges no van ser construïts ex-nihilo per a les passejades de burgesos àvids de valuoses mercaderies o de meravellosos objectes, i per a l’exhibició, com és el cas dels passatges de nombroses capitals europees, començant pels de Paris que Walter Benjamin va descriure en el seu magnífic Llibre dels Passatges. No. Els nostres passatges no revelen cap luxe, cap magnificència arquitectònica no pretén captivar la mirada dels vianants. Són com passadissos, en general coberts d’un sostre opac no gaire alt, o bé parcialment oberts, prests a evocar calls enfosquits. Una frescor sòrdida. Hi passem ràpidament, i a l’hora ens ofereixen una drecera per una mena de món interior, via per a vianants de vega...
