Gaudí essencial

Daniel Giralt-Miracle

• Editorial: Libros de Vanguardia
• Año: 2015
• ISBN:
  9788496642959
• Categoría: Letteratura
• Categoría: Collezioni letterarie

L'obra d'Antoni Gaudí continua fascinant-nos avui tant com va fascinar Eusebi Güell, que en l'exposició de París del 1878 va voler contactar amb l'autor desconegut d'una vitrina per exposar guants a qui acabaria encarregant fins a cinc projectes arquitectònics significatius. N'hi ha prou amb pensar com la seva última i principal obra, la Sagrada Família, continua admirant avui tant o més que a començaments del segle XX, quan a penes despuntaven les primeres quatre torres. Però el rastre del seu geni a Barcelona, Catalunya i Espanya, i fins i tot els projectes no realitzats, com el gratacel concebut per al centre de Manhattan, és molt més ampli i ple de matisos del que sol pensar-se. Des del Capricho de Comillas fins a les escoles de la Sagrada Família, cada edifici, cada columna, cada moble, cada reixa ens remet a la creativitat d'una ment privilegiada per a l'arquitectura i el disseny.Daniel Giralt-Miracle sintetitza en aquest llibre d'àgil lectura l'essencial de la seva biografia, de l'època que li va tocar viure, dels mètodes que va utilitzar i de la seva visió del món, al mateix temps que resumeix el més valuós de cada obra, posant l'èmfasi just en els aspectes que el col·loquen a dalt de tot del cànon mundial.Un fet que no sempre ha estat així. En efecte, de la mateixa manera que l'obra de Gaudí encara és un work in progress (probablement no veurem la Sagrada Família amb tota la seva esplendor fins al 2026, en el centenari de la seva mort), la valoració crítica que ha rebut ha anat evolucionant al llarg del temps fins al dia d'avui, quan la feina genial de l'arquitecte en geometria reglada s'explica millor que mai amb el disseny informàtic. Aquest llibre resumeix l'esmentada evolució i actualitza tant allò que crèiem saber de Gaudí com el que s'ha descobert en els últims anys, en una obra imprescindible per qui desitgi introduir-se en l'arquitecte o posar al dia els seus coneixements.Amb magnífiques fotografies i infogràfics.

Capítol 1

Antoni Gaudí i la seva època

El context històric

El període històric comprès entre els últims anys del segle XIX i els primers del segle XX, a Espanya, i a Catalunya en concret, va ser de forts canvis i commocions. El país es va veure transformat per la revolució industrial i per la progressiva emigració dels habitants de les zones rurals cap a les ciutats. A conseqüència d’això, va aparèixer una burgesia urbana emprenedora i una classe obrera inquieta supeditada a les conjuntures econòmiques de cada moment. Tot això va fer que Barcelona es convertís en un gran nucli urbà productor i polític que, en superar els dos-cents mil habitants, va haver d’enderrocar les muralles històriques, el que es va fer el 1859 amb la subsegüent creació de l’Eixample, d’acord amb el projecte de l’enginyer Ildefons Cerdà, que permetria l’expansió regular i homogènia de la ciutat. Tanmateix, l’esdeveniment que donaria noves empentes a Catalunya seria l’Exposició Universal de 1888 que més enllà dels grans avenços que va aportar en el camp tècnic i empresarial també va comportar l’electrificació del país, originant una etapa de prosperitat que va fer que Catalunya fos coneguda com la fàbrica d’Espanya. A més, el procés d’industrialització va comportar grans canvis en l’estructura social que van suposar l’enfrontament o el pacte entre els treballadors i els fabricants, és a dir, entre el proletariat i la burgesia, que, progressivament va optar pel catalanisme polític que seria l’impulsor dels grans projectes culturals, afavorits per la repatriació dels capitals procedents de Cuba i les Filipines, particularment a causa de la pèrdua de les colònies ultramarines el 1898.

Per tot això, en els primers anys del segle XX la situació social es va fer més tensa i el 1902, i com a resultat d’una gran crisi de producció i comercial i el conseqüent tancament de moltes fàbriques, es va produir una vaga general de la població obrera i pocs anys després, el juliol del 1909, i derivada de la protesta contra l’embarcament de tropes destinades a combatre al Marroc, una de les revoltes socials més serioses viscudes per la ciutat: la Setmana Tràgica. El 1911 es va constituir a Barcelona la CNT, que es convertiria en el sindicat anarquista més actiu i revolucionari, i el mateix any la burgesia, especialment la tèxtil, es va reunir al voltant dels seus gremis creant una potent estructura econòmica i social. Aquesta prosperitat va ser la que va permetre una important acció de mecenatge que es va fer evident en l’arquitectura, tant la civil com la industrial i la religiosa, i que alhora va fomentar les arts i els oficis. La neutralitat espanyola en la guerra del 1914 va afavorir la fabricació d’articles en general i de cotó en particular, gràcies a la qual Catalunya va viure uns anys d’intensa activitat econòmica. El final de la Primera Guerra Mundial va comportar un nou període d’inestabilitat i enfrontaments entre la classe obrera i la burgesia que van desembocar en el 1923 en el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que, amb el consentiment del rei Alfons XIII, va establir una dictadura.

Aquests, doncs, van ser uns temps dinàmics i conflictius, carregats d’entusiasme i de tensions entre el passat i el futur, de confrontació de les idees de progrés i els corrents conservadors, de canvi de models socials i de naixement de les grans institucions i entitats que configurarien el país en les pròximes dècades. Ens referim a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, l’Orfeó Català, el Futbol Club Barcelona, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, els Estudis Universitaris Catalans i a una sèrie de diaris i revistes que definirien a les seves pàgines el catalanisme del segle XX, un corrent que va començar amb la renaixença del segle XIX i que va trobar en el modernisme i el noucentisme la seva culminació.

Aquest conjunt de circumstàncies van marcar la carrera i els grans projectes de Gaudí, ja que, encara que en cap moment no va renunciar a continuar construint, va passar per cicles de manifesta eufòria, que va alternar amb altres de profunda depressió, que el van obligar a períodes de convalescència.

Aproximació biogràfica a Antoni Gaudí

Gaudí va néixer el 25 de juny del 1852. Per uns ho va fer a Reus, població d’on era originària la mare, Antònia Cornet i Bertrán, i per altres, a Riudoms, d’on procedia el pare, Francesc Gaudí i Serra. Sobre aquest punt hi ha hagut molta discussió, i últimament han aparegut nous documents oficials que certifiquen el naixement físic de Gaudí a Reus, encara que també existeixen escrits que avalen que 24 hores després de néixer va ser batejat a l’església prioral de Sant Pere de Reus portat des de Riudoms. Sigui com sigui, els quatre quilòmetres que separen les dues poblacions no han de ser motiu de disputa ja que el que va marcar la cosmovisió de Gaudí no va ser un determinat poble o ciutat, sinó aquesta zona de Catalunya. Un altre factor que va incidir en la manera de fer de Gaudí és que tant el seu pare com els seus dos avis, Francesc Gaudí i Antoni Cornet, i fins i tot un besavi, tenien l’ofici de calderers, professió en la qual es va iniciar un jove Gaudí i que va exercir en ell una influència decisiva, perquè li va ajudar a dominar les manualitats i a controlar els materials i perquè va estimular la seva capacitat de comprendre l’espai i tot allò relacionat amb els volums, còncaus i convexos, que li permetia passar amb una extraordinària facilitat de les dues a les tres dimensions. Ell mateix afirmava que “Jo tinc aquesta qualitat de veure l’espai, perquè sóc fill, nét i renét de calderers. El meu pare era calderer; l’avi, també; el besavi, també; a casa de la meva mare eren calderers; el seu avi era boter (que és el mateix que calderer); un avi matern era mariner, que també són gent d’espai i situació. Totes aquestes generacions de gent d’espai donen una preparació. El calderer és un home que d’una planta plana ha de fer un volum. Abans de començar la feina ha d’haver vist l’espai. […] Els calderers les abracen totes tres [dimensions], i això crea, inconscientment, un domini de l’espai que no tothom posseeix”. És interessant constatar que Gaudí no se sentia membre d’una classe privilegiada, sinó que la seva mentalitat, com la seva procedència, estava clarament vinculada al món menestral, per la qual cosa la seva ètica, autodisciplina, esforç i concepció de la feina eren els propis d’aquest grup social.

El primer ensenyament el va rebre Gaudí a Reus. Primer en una escola elemental, dirigida pel mestre Berenguer, i entre 1863 i 1868 en l’escola dels escolapis, on va cursar el batxillerat i on va rebre la formació humanística i religiosa de caire tradicional que l’acompanyaria tota la vida. En aquesta escola va destacar en les assignatures de geometria i aritmètica, va col·laborar a la revista escolar manuscrita El arlequín, on van aparèixer els seus primers dibuixos realitzats al boix, i també va fer els decorats per a una funció teatral, el que ja posa de manifest unes primerenques aptituds plàstiques.

El 1869 es va traslladar a Barcelona per iniciar en l’Institut d’Ensenyament Mitjà el cicle preparatori d’arquitectura amb què podria accedir el 1873 a la facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, on va seguir els cursos bàsics necessaris per ingressar en l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, acabada de fundar en aquells anys i que pedagògicament s’inspirava en el model francès de l’École Polytechnique, que prestava especial atenció a les ciències aplicades a la construcció, a les tecnologies i al coneixement històric i estètic dels llenguatges arquitectònics.

ARXIU DE LA VANGUARDIA (ALVG) / MARCEL·LA AGUILÓ • El Mas de la Calderera de Riudoms, la casa familiar on Gaudí va passar periodes llargs a la infantesa

Entre els diversos professors que Gaudí va tenir a la universitat, hem de destacar, per la incidència que van tenir en la seva carrera, Elies Rogent i Amat, un arquitecte de vocació historicista que exercia de director de l’escola; Francisco de Paula del Villar, professor de composició i teoria de l’art, amb el qual més tard va col·laborar; Joan Torras, expert en l’aplicació dels metalls en arquitectura; August Font, eclèctic i tradicionalista; Antoni Rovira i Rabassa, que el va iniciar en la geometria descriptiva i l’estereotomia, que desenvoluparia àmpliament al llarg de la seva carrera, i una figura molt notable en la història de l’arquitectura catalana, Lluís Domènech i Montaner, que el va informar dels principals corrents arquitectònics centreeuropeus.

L’expedient acadèmic de Gaudí que es conserva a l’Escola d’Arquitectura demostra que va ser un estudiant irregular i que va haver de repetir moltes assignatures però que en les relacionades amb el dibuix, les matemàtiques i els projectes va destacar amb notes brillants. Afortunadament es conserven als arxius de l’Escola d’Arquitectura dibuixos de projectes realitzats durant la carrera com els corresponents a un embarcador (1876), a una font per a la plaça Catalunya (1877) i al projecte final de carrera consistent en un paranimf per a la universitat central de Barcelona, que li va valer la qualificació mínima d’“aprovat per majoria”.

Malgrat la irregularitat del currículum acadèmic de Gaudí, els professors van saber-hi descobrir el talent i la profunda vocació arquitectònica, que el van portar a treballar, durant els estudis, com a delineant o com a assistent en diversos despatxos, com el del prestigiós mestre d’obres Josep Fontserè, a qui va ajudar en el projecte de la cascada monumental del parc de la Ciutadella de Barcelona i en el reixat que envolta el mateix parc, així com en el dipòsit regulador de les aigües, el Museu de Ciències Naturals i el mercat del Born. També va treballar amb els arquitectes Leandre Serrallach i Francisco de Paula del Villar Lozano, al cambril de la basílica de Montserrat, i amb Joan Martorell i Montells.

Totes aquestes col·laboracions i els dissenys que va realitzar d’un altar per a l’església del Masnou, els taulells de la farmàcia Vilardell o alguns mobles i els diferents projectes que va efectuar per a la Cooperativa Obrera Mataronense, van fer que fins i tot abans de rebre el 15 de març del 1878 el títol oficial d’arquitecte tothom el reconegués com a tal. Tanmateix només a partir d’aleshores va dibuixar litogràficament la seva targeta professional amb domicili al carrer del Call, en ple centre neuràlgic de la Barcelona històrica. Va ser doncs en aquest despatx on va començar la trajectòria de qui avui ja ningú no dubta en qualificar d’arquitecte vocacional, ja que es va dedicar a la professió de ple, i sense interrupcions, durant 48 anys, des que va obtenir el títol fins a tres dies abans de morir a conseqüència d’un accident de trànsit, esdevingut el 1926, quan tenia 74 anys. Tampoc no es qüestiona que Gaudí va ser un arquitecte en el sentit més ampli de la paraula: creador d’espais originals i de volums insòlits, dissenyador de mobles, urbanista, i inventor d’unes formes que van trencar els esquemes de l’arquitectura tradicional per obrir nous horitzons en l’àmbit de l’art i la construcció.

ALVG • Gaudí als 36 anys, en una imatge procedent del carnet d’accés a l’Exposició Universal de 1888

Però abans d’arribar a aquest punt han hagut de passar molts anys. Primer, i ja amb el títol d’arquitecte a la butxaca, Gaudí va ampliar els seus coneixements, particularment els relacionats amb les arts i els oficis, perquè donava summa importància als elements decoratius i sabia aconseguir, mitjançant la fusta, el ferro, la ceràmica, els vidres i l’aplicació del guix, autèntics prodigis ornamentals que incardinava directament a la seva arquitectura arribant a formar-ne part. La ja demostrada habilitat i el domini dels processos manuals el van portar a col·laborar amb dos artesans que havia conegut treballant amb Fontserè a les obres decoratives del parc de la Ciutadella: l’escultor i modelista Llorenç Matamala i Eudald Puntí, un dels més grans especialistes en el que es denominaven arts i indústries artístiques, que incloïen el ferro, la fusta i el vidre. Va ser precisament al seu taller on es va realitzar l’original taula de treball en fusta i aplicacions de metall que va dissenyar per al propi despatx, i on sembla que va conèixer a qui seria el seu gran mecenes, Eusebi Güell. Aquest havia descobert abans al pavelló d’Espanya de l’Exposició Universal de París de 1878 la vitrina de la guanteria Comella, que havia dissenyat Gaudí i s’havia realitzat també al taller de Puntí.

El mateix 1878 l’Ajuntament de Barcelona va encomanar a Gaudí que projectés dos models de fanals per a la il·luminació de la ciutat. El model de sis braços, del qual es van realitzar dos exemplars, es va situar a la plaça Reial i el de tres braços es va situar al Pla de Palau, on encara hi són. A partir d’aquest moment, el nom de Gaudí es va anar donant a conèixer i va rebre dos encàrrecs rellevants: un quiosc destinat a la venda de flors i serveis públics, que va projectar en ferro, marbre i vidre i que no va arribar a realitzar-se, i el disseny dels mobles per a la capella-panteó que Antonio López López, el primer marquès de Comillas, havia fet construir a Sobrellano (Santander). Aquests encàrrecs van ser seguits per d’altres una mica més importants com la decoració de la farmàcia Gibert, situada a la plaça Catalunya cantonada Fontanella, per a la qual va dissenyar el rètol, les vitrines, el taulell de marqueteria i un banc de fusta, obres realitzades el 1879 i lamentablement desaparegudes amb la farmàcia.

A conseqüència de la seva relació amb el món eclesiàstic, que prosperava, també li van confiar la decoració d’esglésies com la de Jesús-Maria al poble de Sant Andreu del Palomar –que actualment forma part de Barcelona–, on el 1879 va elaborar un interessant mosaic romà, semblant al que més tard aplicaria a la cripta del temple de la Sagrada Família, o la realització d’un projecte per a la capella del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Fèlix d’Alella, que no es va executar, encara que se n’ha conservat el dibuix original de Gaudí.

Però va ser el 1883 quan va rebre el primer encàrrec per realitzar un projecte arquitectònic a la ciutat de Barcelona: la casa Vicens, al que continuarien una sèrie d’edificis importants com els pavellons de la finca Güell, el fastuós Palau Güell, el col·legi de les Teresianes, la casa Calvet, el Park Güell, la torre de Bellesguard, la casa Batlló i la Pedrera, a Barcelona, a més de la seva obra més experimental: l’església de la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, i la nau de blanqueig de la Cooperativa Obrera de Mataró, el Capricho de Comillas (Santander), el palau episcopal d’Astorga (Lleó), la casa de los Botines de Lleó i els cellers Güell al Garraf, fins que el 1914 va decidir dedicar-se completament a la Sagrada Família.

A grans trets sol diferenciar-se en la trajectòria arquitectònica de Gaudí dues etap...

Índice

• Coberta
• Índex
• Dedicatòria
• Introducció
• Capítol 1
• Capítol 2
• Capítol 3
• Capítol 4
• Capítol 5
• Epíleg
• Sobre l’autor
• Créditos