Nit fantàstica

Stefan Zweig, Carme Gala

• Editorial: Quaderns Crema
• Año: 2020
• ISBN:
  9788477276401
• Categoría: Literatura
• Categoría: Literatura general

Un acte, en ell mateix reprovable, que repugna a les més íntimes conviccions, pot en determinades circumstàncies treure l'esperit de qui el comet de l'atonia i l'abúlia estèril a la qual semblava definitivament condemnat, i dur-lo a un despertar esplendorós, de plenitud íntima i de reconciliació amb el món. Aquesta és la paradoxa que Zweig ens presenta a "Nit fantàstica", amb la capacitat de penetració psicològica i saviesa narrativa que el van dur a ser un autor universalment estimat."El lector es troba seduït pel ritme irrefrenable de les eficaces estratègies narratives que construeix Zweig, de la mateixa manera que el narrador es troba immers en un seguit d'esdeveniments que no es poden revelar per no espatllar la felicitat que obté el lector a mesura que va llegint".Ponç Puigdevall, El Punt

Les notes següents eren en un paquet lacrat que van trobar a l’escriptori del baró Friedrich Michael von R..., tinent de reserva d’un regiment de dragons de l’exèrcit austríac, caigut en la batalla de Rava-Ruska la tardor del 1914. Com que la família, després de llegir-ne el títol i de donar una ullada als fulls, va suposar que eren una creació literària del seu parent difunt, me’ls va donar perquè els revisés i va deixar-ne la publicació al meu criteri. Personalment, no considero que aquestes notes siguin cap narració imaginària, sinó que recullen una experiència real, verídica en tots els seus detalls, i he decidit, per bé que ometent el cognom de l’autor, publicar-ne les revelacions íntimes sense canviar-ne ni afegir-hi res.

De sobte, aquest matí m’ha vingut el pensament que havia d’escriure per a mi l’experiència d’aquella nit fantàstica, per tal de tenir algun dia un seguiment veraç i una visió de conjunt ordenada de tot el que s’hi va esdevenir. I des d’aquest moment tan sobtat em sento amb l’obligació inexplicable de descriure’m aquella aventura amb paraules escrites, encara que dubto de poder esbossar ni tan sols aproximadament la singularitat dels fets. Em falta allò que s’anomena predisposició artística, no tinc cap mena de pràctica en les qüestions literàries i, deixant de banda certes produccions més aviat humorístiques de quan anava a l’acadèmia Theresianum, no m’he estrenat mai com a escriptor. Ni tan sols no sé si, per exemple, es pot aprendre una tècnica especial per ordenar la successió de fets externs i el seu reflex intern simultàniament; també em pregunto si sóc capaç de donar a cada sentit la paraula justa, o a cada paraula el sentit just, i d’aconseguir, així, la sensació d’equilibri que instintivament he tingut des de sempre en trobar un bon narrador. En realitat, però, aquestes línies només les escric per a mi i no són res que en cap cas es pugui fer comprensible als altres, quan no puc gairebé explicarm’ho ni jo. En un cert sentit, només són un intent de posar fi d’una vegada a un esdeveniment qualsevol que tinc contínuament al cap, que em duu una agitació dolorosa, turmentadora, i d’arribar a concretar-lo, situar-lo davant meu i considerar-lo de totes bandes.

D’aquest fet, no n’he parlat amb cap dels meus amics, potser per la sensació que no en podria fer comprensible l’essencial i, després, per una certa vergonya que un afer tan casual m’hagi trasbalsat i regirat tant. Perquè en el fons tot plegat només és una petita experiència. Tan aviat com acabo d’anotar aquesta paraula, però, ja començo a comprendre com és de difícil, per a algú que no està avesat a escriure, d’escollir les paraules segons el seu pes específic, i quina ambigüitat, quines possibilitats de confusió es nuen als vocables més senzills. Perquè si de la meva experiència en dic «petita», naturalment que només ho dic en sentit relatiu, en contraposició als violents esdeveniments dramàtics que arrosseguen destins i pobles sencers, i d’altra banda ho dic en sentit temporal, ja que tot l’assumpte no va arribar a ocupar més espai que unes sis hores justetes. Però aquest esdeveniment, que en sentit generalitzat, doncs, és petit, insignificant i de poca importància, per a mi va ser tan colossal que avui—quatre mesos després d’aquella nit fantàstica—encara em crema i he de fer un esforç mental perquè no surti del meu pit. Diàriament, cada hora me’n repeteixo tots els detalls i en certa manera s’ha convertit en el centre de rotació de la meva existència completa, determina inconscientment tot el que faig i dic, els meus pensaments únicament s’ocupen de tornar a repetir una vegada i una altra el sobtat esdeveniment i de ratificar-me’l, com a cosa que em pertany, a través de la repetició. I ara també sé de cop i volta el que fa deu minuts, quan he ajustat la ploma, encara no acabava d’albirar: que escric aquesta experiència per a mi, només per tenir-la fixada davant meu d’una manera segura i, com qui diu, neutral, per tal de gaudir una vegada més de la sensació que se’n desprèn i, alhora, copsar-la amb la ment. És totalment fals, totalment mentida el que he dit abans, que volia posar-hi fi tot escrivint-la. Ben al contrari, encara vull tenir més despert allò que vaig viure massa de pressa, tenir-ho al costat, calent, i sentir que respira, per poder comprendre-ho sempre més. Oh, no tinc por d’oblidar-me ni d’un sol segon d’aquella tarda xafogosa, d’aquella nit fantàstica! No em cal cap senyal, cap fita per refer pas a pas en la memòria el camí d’aquelles hores. Com un somnàmbul en retrobo tothora l’ambient, en ple dia o en plena nit, i en veig cada detall amb una clarividència que només posseeix el cor i no la dèbil memòria. De la mateixa manera podria dibuixar aquí, sobre el paper, els perfils de cadascuna de les fulles de l’enverdit paisatge de primavera; ara, a la tardor, encara sento molt suaument el perfum empolsimat de la flor dels castanyers; així doncs, si descric una vegada més aquelles hores, no és pas per temor de perdre-les, sinó per l’alegria de retrobar-les. I si ara revisc les transformacions d’aquella nit fent-ne un seguiment exacte, m’hauré de dominar per no perdre-m’hi, perquè cada cop que tot just en recordo els detalls, els meus sentits s’enlairen en un èxtasi, una mena d’embriaguesa s’apodera de mi i he d’estroncar les imatges de la memòria per tal que, ebri de colors, no es precipitin les unes contra les altres. Encara visc amb una vehemència adelerada aquell dia, aquell 7 de juny de 1913, quan jo, al migdia, vaig agafar un cotxe de lloguer...

Encara una altra vegada, però, sento que cal que m’aturi perquè torno a adonar-me que em fa por el doble sentit, l’ambigüitat d’una sola paraula. Ara, quan per primer cop he d’explicar una cosa en el seu context, noto com és de difícil formular d’una manera condensada les coses que s’esquitllen i que, tot i així, representen allò que és ple de vida. Fa un moment he escrit «jo», he dit que al migdia del 7 de juny del 1913 jo vaig agafar un cotxe de lloguer. Però aquesta paraula ja seria una imprecisió, puix que ja no sóc ni de bon tros aquell «jo» de llavors, d’aquell 7 de juny, encara que només hagin passat quatre mesos, encara que visqui al pis d’aquell «jo» d’aleshores i escrigui al seu escriptori, amb la seva ploma i la seva pròpia mà. Precisament a través d’aquesta experiència m’he desfet totalment de la persona que era aleshores. Ara la veig des de fora, absolutament aliè i fred, i la puc descriure com un company de jocs, un camarada, un amic de qui sé moltes coses essencials, però jo mateix ja no sóc ell, de cap manera. Podria parlar-ne, censurar-lo o jutjar-lo sense sentir gens que un dia em va pertànyer.

La persona que jo era llavors, tant per fora com per dins, es diferenciava poc de la majoria de la classe social que sobretot entre nosaltres, a Viena, se sol anomenar la «bona societat», sense cap orgull peculiar, sinó com una cosa ben natural. Aviat faria trenta-sis anys, els meus pares havien mort joves i, poc abans de ser jo major d’edat, van deixar-me un patrimoni que va demostrar ser prou considerable per estalviar-me del tot, a partir de llavors, de pensar en els ingressos i en la carrera que havia de seguir. Això em va alliberar inesperadament d’una decisió que en aquells temps em preocupava molt. Perquè el cas és que havia acabat els estudis universitaris i em trobava en el moment d’escollir la meva professió futura—probablement m’hauria decantat cap al funcionariat públic, gràcies a les nostres relacions familiars i a la meva inclinació, marcada des de ben jove, per una existència contemplativa i una puixança calmada—quan el patrimoni dels pares va recaure sobre mi, com a únic hereu, i em va assegurar una sobtada independència sense que em calgués treballar, amb unes condicions molt benestants i que fins i tot em permetien tota mena de luxes. Com que l’ambició no m’havia pressionat mai, vaig decidir primerament de mirarme el món un parell d’anys i d’esperar fins que al capdavall em temptés trobar un radi d’activitat. Però tot es va quedar en aquesta contemplació, en un compàs d’espera; com que no pretenia res d’especial, ho assolia tot en el reduït cercle de les meves aspiracions. La dolça i voluptuosa ciutat de Viena, que com cap altra transforma les passejades, l’ociositat contemplativa i els costums elegants en una consumació veritablement artística, en una finalitat de la vida, va fer que m’oblidés totalment del propòsit d’una ocupació efectiva. Tenia totes les satisfaccions d’un home jove, refinat, noble, acomodat, gentil i, a més, sense ambicions; sentia una curiositat inofensiva pel joc, per la caça; em revifava regularment amb els viatges i les excursions i aviat vaig començar a intensificar aquesta inclinació contemplativa cada vegada amb més cura, convicció i afecció artística. Col·leccionava vidres rars no tant per una passió íntima com per l’alegria d’aprofundir els meus coneixements amb una ocupació que no demanava esforç, vaig decorar el pis amb uns models singulars de gravats barrocs italians i amb paisatges a l’estil de Canaletto, cosa que m’omplia d’interès, era una mena de persecució gens perillosa buscar-los a les botigues dels antiquaris o adquirir-los a les subhastes. Em dedicava a diverses coses amb afecte i sempre amb gust, poques vegades faltava als bons concerts i a les reunions que tenien lloc als estudis dels nostres pintors. Amb les dones no em mancava l’èxit i també en aquest aspecte havia acumulat tota mena de moments viscuts, valuosos i dignes de record, amb el secret impuls del col·leccionista, que d’alguna manera és senyal d’una desocupació interna, i havent-ne estat un simple sibarita, vaig arribar a ser-ne un expert erudit. Tot plegat, havia viscut moltes coses que omplien agradosament la jornada i em feien sentir que la meva existència era rica. Començava a estimar cada vegada més aquesta atmosfera tèbia i plàcida d’una joventut molt animada que, alhora, no havia sofert mai cap alteració; gairebé no tenia noves aspiracions perquè, amb aquell caire de bonança en la meva vida, les coses molt petites podien convertir-se en un plaer. Una corbata ben escollida gairebé podia fer-me content; un bon llibre, una sortida en automòbil o una hora amb una dona podien fer-me feliç del tot. Molt especialment, em feia bé que la meva manera de ser no cridés l’atenció de la societat en cap aspecte, gens, com un vestit anglès impecable. Crec que se’m considerava un personatge agradable, era popular i ben vist i la majoria dels qui em coneixien em tenia per un home afortunat.

Ara ja no sóc capaç de dir si aquella persona d’aleshores, la qual tracto de fer-me present, es considerava tan feliç com la veien els altres, perquè ara, a causa d’aquell esdeveniment, exigeixo per a cada sensació un sentit molt més complet i més satisfactori i em sembla gairebé impossible qualsevol valoració basada en el record. Però sí que puc dir amb certesa que en aquell temps no em sentia gens infeliç, gairebé sempre se satisfeien els meus desitjos i era correspost en el que exigia de la vida. Però precisament allò a què m’havia acostumat, rebre el que esperava del destí i no demanar-li res més, precisament això va originar a poc a poc una certa mancança d’interès, un esmorteïment de la mateixa vida. El que aleshores s’activava en mi nostàlgicament durant alguns moments semiconscients no eren en realitat desitjos, només era el desig de tenir-los, anhelava una cobejança més forta, més indòmita, més ambiciosa, més descontenta; volia viure i potser també patir més. Havia descartat de la meva existència tots els obstacles mitjançant una tècnica massa racional i, en aquesta manca d’oposicions, la meva vitalitat s’hi adormia. Vaig adonar-me que cada vegada anhelava menys, que la meva sensibilitat havia adquirit una mena de rigidesa, que jo patia—potser és així com està més ben expressat—una impotència anímica, una incapacitat de prendre possessió apassionada de la vida. De primer vaig reconèixer aquesta manca en petits indicis. Vaig parar esment que amb més i més freqüència deixava d’anar al teatre i d’assistir a certes reunions sensacionals, que encarregava llibres dels quals tenia molt bones referències i després els deixava setmanes senceres a l’escriptori amb els fulls per tallar, que continuava dedicant-me mecànicament a les meves taleies i comprava cristall i antigüitats, però després no les ordenava ni em causava cap alegria especial quan adquiria, sense haver-ho previst, una peça rara i molt buscada.

Però no vaig ser realment conscient d’aquesta disminució gradual i silenciosa de la meva energia anímica fins que es va esdevenir una avinentesa determinada que encara recordo clarament. A l’estiu m’havia quedat a Viena—també per causa de l’estranya inèrcia que no se sentia seduïda vivaçment per res de nou—i de sobte vaig rebre, procedent d’una estació balneària, la carta d’una dona amb qui m’unia una relació íntima que ja feia tres anys que durava i a la qual fins i tot considerava estimar sincerament. Va escriure’m en catorze pàgines excitades que en aquelles setmanes al balneari havia conegut un home que significava molt, més ben dit, que ho significava tot per a ella. A la tardor s’hi casaria i la nostra relació s’havia d’acabar. No se’n penedia, sinó que recordava amb felicitat el temps que havia passat amb mi, el meu record l’acompanyaria en el nou matrimoni com el més estimat de la seva vida anterior i desitjava que li perdonés la decisió inesperada. Després d’aquesta informació concisa, l’agitada carta s’intensificava amb unes instàncies emocionants de debò: que no li tingués rancúnia ni patís gaire pel refús sobtat, ...

Índice

• Coberta
• Nit fantastica
• ©