Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Martí de Viciana, Joan Iborra Gastaldo

• Editorial: Publicacions de la Universitat de València
• Año: 2014
• ISBN:
  9788437093208
• Edición: 1
• Categoría: Histoire
• Categoría: Histoire du monde

Los volúmenes que integran esta crónica nos han llegado a pesar de las trabas y las dificultades históricas. De los cuatro libros que conforman la obra, tan sólo quedan tres libros, puesto que el Libro primero, dedicado supuestamente en la ciudad de Valencia, sólo es conocido a través de las numerosas alusiones incluidas por Viciana en los otros libros cronísticos. En cambio, se conservan numerosas copias manuscritas del Libro segundo dedicado a la nobleza, a pesar de ser el libro más perseguido de la producción vicianesca. Se trata de una historia de los linajes aristocráticos valencianos que bien pronto suscitó el interés de historiadores y bibliófilos por la rareza de los ejemplares, la dificultad de reunir la obra íntegra y las trabas que se interpusieron entre la firme voluntad de publicación del autor y el estorbo que produjo entre la nobleza del País Valenciano.

Armes, fets, llinatges
Introducció a la Crònica de València

Durant els primers anys del segle XVI, la societat valenciana es trobava en un punt de vera consolidació de les destacades manifestacions literàries del segle XV alhora que la insatisfacció social es manifestava enèrgicament a través de nombroses alteracions populars. La importància assolida per les lletres en la centúria anterior es veia sotjada per les tensions culturals procedents del intercanvi italià mentre la pesta mantenia una presència recurrent i activa. La successió d’episodis epidemiològics adquirí un compàs temporal calamitós durant el primer terç de segle i assoliren un abast determinant en la gènesi de les Germanies. Malgrat aquesta deriva històrica, el clima estètic i ideològic provinent del Segle d’Or es mantenia íntegre alhora que s’albirava una barreja versàtil d’influències, de coneixements, d’utopies i d’afanys, en la qual ja eren presents els moviments socials que assenyalen i ajuden a explicar alguns dels camins històrics seguits posteriorment. En tot cas, aquesta classe d’oscil·lacions civils formaven part de la vitalitat creativa del País Valencià de llavors, tal com sol ocórrer a d’altres països i llengües.

Martí de Viciana és un historiador imbuït del seu temps i bon coneixedor de la historiografia grega i llatina. Sap usar les aportacions de la historiografia europea més pròxima, com la francesa i la italiana, alhora que aplica l’herència dels autors més importants de la cronística catalana medieval, tot i queixar-se de la manca d’antecedents cronístics valencians. Les històries de Jaume I, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós, Bernat Desclot, Pere Tomic o Pere Antoni Beuter tenen una extensa cabuda dins la seua obra, així com d’altres cronicons menors. La Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i a la resta de la Corona d’Aragó. L’historiador escriví una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ dividida en quatre volums amb la intenció de posar al dia els coneixements historiogràfics a partir d’obres escrites per auctores de gravedad y auctoridad com Tomic, Carbonell, Beuter o Marineu Sícul, entre d’altres historiadors.¹ El fraccionament de la història en llibres especialitzats tenia per missió editar una opera general que presentés el País Valencià des d’una visió historiogràficament novedosa: la història del ‘cap e mare’ del regne d’ençà de la fundació, és a dir, la ciutat de València; la noblesa dominant —a l’entorn de tres-centes famílies— amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, etc.; la crònica històrica stricto sensu des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué tot el País Valencià, Mallorca, Aragó i Múrcia: la Germania, un text que recollia, traduïts al castellà, més de doscents documents originals de la insurrecció, molts d’ells avui desapareguts, tant dels agermanats com dels mascarats. Segons manifesta l’historiador en las Alabanzas de las lenguas, editada l’any 1574, tota la crònica fou escrita originàriament en valencià i traduïda posteriorment al castellà.² Aquesta afirmació ha estat qüestionada els darrers anys per diversos autors entre els quals Germà Colón fa de notar que Viciana «en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà», segons ho tractarem dins el capítol dedicat a la intencionalitat de l’autor.³

A més de la crònica històrica, Viciana és autor d’altres textos com el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones, cosa que es desprèn de les referències incloses al Libro segundo de la crònica; el Libro de recreación de los días calurosos de agosto, del qual hom desconeix altra referència que la feta pel propi autor, i finalment el llibre de las Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. De tota aquestes obres tan sols han sobreviscut tres llibres de la crònica històrica i l’opuscle de les Alabanzas de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana adreçat als jurats de la ciutat de València.⁴

Els llibres que forneixen la Crónica de Valencia esdevenen una font importantíssima d’informació històrica que cal valorar detalladament i positiva. Viciana pretén trametre la seua visió de l’univers que sorgeix a la llum durant el segle XVI, historiar la dinastia de Carles I, carament estimat pel cronista, de l’avi Ferran el Catòlic i del successor, Felip II, per als quals manté una lloança permanent que en el cas de l’emperador esdevé autèntica idolatria fins a fer-li escriure que «como el orden desta chrónica consiste en tratar un poco de cada uno, perdonará don Carlos por la breve summa que dél y de su vida escriviré, pues mis entrañas y devoción para su servicio son tales que Carlos tienen embuelto en mil partes».

La Crònica de València escrita per l’escriptor Rafael Martí de Viciana es una peça clau i indiscutible per entendre la història del País Valencià des d’una talaia privilegiada i distant, situada al darrer terç del segle XVI. Una llarga i densa obra necessitada de molts estudis que calibren bé la labor historiogràfica d’aquest autor.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA A L’HISTORIADOR MARTÍ DE VICIANA

Rafael Martí de Viciana nasqué a Borriana el 24 d’octubre de l’any 1502 al si d’una família de la petita noblesa. Era nét de l’humanista Martí de Viciana el Vell, d’antiga tradició de servei a la corona i portantveus de general governador del riu d’Uixó ençà, altrament coneguda com governació de la Plana.⁵ D’aquest antecessor heretà, no només la seua afecció a la lectura de llibres d’Història, segons relata el mateix cronista, sinó també la seua biblioteca, o almenys una part dels manuscrits. Un llegat que contenia, entre d’altres còdexs, cròniques històriques del segle XV i traduccions catalanes d’Aristòtil, Aretí i Sèneca, atribuïdes al mateix Martí el Vell, conservats avui a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la de l’Escorial.⁶

La tradició historiogràfica apuntava cap a uns orígens familiars lligats al bon rei Jaume I i a la conquesta del regne de València, segons la qual constaria l’arrelament a la vila de Borriana d’ençà de la conquesta cristiana. Joan II d’Aragó concedí el grau de noblesa a l’avi del cronista, Martí de Viciana el Vell, segons consta en un privilegi datat a Calataiud el 28 de setembre 1461, confirmat el 15 de setembre 1542 per Carles I a les corts de Montsó. Posteriorment fou conseller i coper de Ferran el Catòlic.⁷ Segons Garcia Martínez, aquesta vocació de servei li permeté obtenir el nomenament de lloctinent de governador del regne de València de la governació del riu Uixó ençà, càrrec que en finar recaigué en el seu fill Rampston de Viciana, oncle carnal del cronista.⁸ L’ambient procliu als clàssics i la proximitat als esdeveniments polítics d’un dels càrrecs més important del regne exerciren una influència decisiva en el devenir del cronista.⁹ Fos com fos que es produís la seua declarada afecció a la història, ha deixat documentada aquesta inclinació al pròleg del llibre tercer: «Desde mi infancia naturaleza me convidó a leer y entender en libros de aprovados scriptores, e vine por ello a afficionarme a la historia, de la qual propuse tratar y hazer otra». Llarga tasca la d’aquest historiador que ocupà más de quarenta seis años de la seua vida per a escriure l’obra completa. Alguns historiadors, tanmateix, han posat en dubte la veracitat d’aquestes afirmacions en observar que els llibres segon i tercer contenen una gran quantitats de referències corresponents als anys 1560 i 1564 en què esmenta la seua presència per aconseguir la documentació necessària per a la redacció de la crònica. Estranyament, n’apareixen ben poques anteriors a aquesta etapa. Tot i això, el mateix cronista contribueix a dotar de certesa la seua afirmació a l’epíleg a tota l’obra, contingut al final del llibre quart, en què manifesta que inicià els treballs el 1517, als quinze anys, i l’enllestí el 1566, el mateix dia en què s’acabà la impressió del Libro quarto:

Para referir las devidas gracias a nuestro señor Dios, que me ha conservado y porrogado los días de mi vida, con que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MD e XVII, propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda.

Malgrat que ha estat qüestionada aquesta afirmació de Viciana, almenys resulta evident que una bona part de la seua vida corregué paral·lela a l’avenir culte, literari i de servei a la corona conreat per la família.¹⁰

Intitulat «magnífic senyor de Carabona», l’ascendència nobiliària dels Viciana es remunta com a molt lluny a aquesta data del segle XV, malgrat les aspiracions de l’escriptor que perseguia el reconeixement de la jurisdicció alfonsina per a la propietat de l’alqueria de Carabona, vist que l’ordre de Sant Jordi d’Alfama exercia la jurisdicció civil i criminal, exceptuada la pena de mort i la mutilació de membres. L’alqueria fou comanda de l’ordre per donació de Jaume I i les rendes ascendien a prop dels 2.000 sous reials de València. D’acord amb aquests antecedents Martí de Viciana plantejà un plet de jurisdicció que li fou negat per l’audiència de València el 1533 i el deixà tan sols amb la percepció de rendes o senyoria útil. La insistència en aquest dret li suposà la destitució del càrrec d’escrivà de Borriana i l’expulsió del terme municipal l’any 1549. Finalment, «endeutat i amargat», com el descriu Vicent Gil, vengué l’alqueria al senyor de Nules.¹¹ Les darreres recerques proven un probable origen aragonès vinculat a la ciutat de Terol, col·legit a partir d’un contracte de venda d’un violari de 10 de setembre 1467 on figura com a venedor «el noble Martí de Veciana, habitador de la ciutat de Terol».¹²

Segons alguns historiadors, Rafael Martí de Viciana fou titulat doctor en ambdós drets, circumstància que no apareix documentada als llibres d’actes de l’Estudi General de València. Probablement realitzà algun curs de lleis abans de l’esclat de la Germania, tanmateix, la graduació en Dret no era obligatòria a l’època foral per exercir la professió de notari.¹³ Residí a la ciutat de València entre 1519 i part de 1520. Fou testimoni presencial de la Germania en el bàndol reialista, vora el seu oncle Rampston de Viciana, successor de Martí de Viciana el Vell, avi del cronista, en el càrrec de portantveus. En esclatar la Germania es posà en contacte amb el seu oncle, responsable de reprimir la revolta a les comarques del nord del País Valencià. Posteriorment es traslladà a Dénia per ordre del governador, on residia el virrei, el comte de Melito, per a lliurar-li un memorial amb els detalls de les negociacions amb les poblacions antiagermanades. El nou de setembre de 1520 travessà les línies agermanades per arribar a Dénia en el qual viatge hagué de sortejar tota mena de dificultats si hem de creure la narració del cronista: «En este viage los trabajos y peligros que passé no fueron menores que si entrara a regonocer exército de los enemigos, porque a cada passo topava con hombres que preguntavan, ¿quién sois y a dónde vais? y assí fue bien necessario el favor de Dios y saber dissimular la respuesta para salvar la vida.»¹⁴

Al p...

Índice

• Cover
• Title page
• Copyright Page
• Armes, fets, llinatges. Introducció a la Crònica de València
• Bibliografia
• LIBRO SEGUNDO DE LA CHRONICA DE LA ÍNCLITA Y CORONADA CIUDAD DE VALENCIA Y DE SU REINO
• Censura y licencia del Sancto Officio de la Inquisición de Valencia para imprimirse y venderse la presente obra
• Onofre Almudévar en alabanças de toda la Chrónica a modo de epílogo
• Al illustríssimo señor don Carlos de Borja, duque de Candía, marqués de Lombay, etc.
• Al illustríssimo señor don Carlos de Borja, duque de Candía, en alabanças del auctor y de su obra, mícer Oliver hazía este soneto
• Al illustríssimo señor don Carlos de Borja, duque de Candía y marqués de Lombay, etc. soneto dedicatorio de Onofre Almudévar en la verdadera Chrónica de Martín de Viciana
• PRÓLOGO DEL AUCTOR
• PRÓLOGO DEL AUCTOR EN EL TRACTADO DE LAS ARMAS Y EN TODO EL LIBRO DE CAVALLERIA
• TRACTADO DE LAS ARMAS E INSIGNIAS MILITARES
• COMIENÇA EL LIBRO DE TODAS LAS FAMILIAS MILITARES DE LA CIUDAD Y REINO DE VALENCIA
• DE LA REAL CASA Y ESCLARECIDA GENEALOGÍA DE ARAGÓN
• SEGUNDA PARTE DE LA CRÓNICA DE LA ÍNCLITA Y CORONADA CIUDAD DE VALENCIA Y DE SU REINO COMPILADA POR MARTÍN DE VICIANA 2a IMPRESIÓN
• PRÓLOGO DEL AUCTOR EN EL LIBRO DE LA CAVALLERÍA EN EL QUAL SE DA INTELLIGENCIA DE TODA LA OBRA
• QUADERN CONSIDERAT LA TERCERA EDICIÓ
• COMIENÇA EL LIBRO DE TODAS LAS FAMILIAS MILITARES POR EL ORDEN DEL A.B.C. GUARDANDO LA ORDEN EN CADA LETRA, SEGÚN DE QUIEN PRIMERO TOMÉ LA HISTORIA
• LLIBRE CONSIDERAT LA QUARTA EDICIÓ
• TABLA DE LAS FAMILIAS Y LINAJES QUE CONTIENE ESTE LIBRO Y SEGUNDA PARTE DE LA CHRÓNICA DE VALENCIA
• Table of Contents