Almadraba

Jaume Fuster pérez, Francesc Xavier Llorca Ibi, Addenda, Fumie Mori

• Editorial: Publicacions de la Universitat de València
• Año: 2015
• ISBN:
  9788437097831
• Edición: 1
• Categoría: Art
• Categoría: Photography

En el sur de la península Ibérica, allí donde se encuentran las aguas del océano Atlántico y del mar Mediterráneo, se libra desde tiempos inmemoriales un drama de proporciones épicas. Una batalla que enfrenta a peces y hombres y que toma su nombre del árabe andalusí, la almadraba: lugar donde se golpea o lucha. Siguiendo la ruta trazada por el ciclo vital de los grandes atunes rojos, el fotógrafo Jaume Fuster, guiado por el arráez Jacinto Vaello, emprende un viaje iniciático al corazón de la almadraba, el arte de pesca más antiguo del Mediterráneo. La intención del fotógrafo es poder capturar la almadraba, a pesar de su dificultad: fotografiar el inmenso laberinto erigido desde el fondo del mar -aquel laberinto que Llorca Baus llamó "castillo de redes" por su gran envergadura, disposición y sofisticación, que le asemejaban al plano de una Fortaleza.

TRADUCCIONES

Les tonyines i els hòmens

Al sud de la península Ibèrica, allà on es troben les aigües de l’oceà Atlàntic i de la mar Mediterrània, té lloc –des de temps immemorials– un drama de proporcions èpiques que enfronta peixos i hòmens i que pren nom de l’àrab andalusí almadrava: lloc on es colpeja o lluita.

Impel·lides per la irrefrenable necessitat reproductiva de la fresa, les enormes tonyines vermelles han mantingut un èxode titànic des que la Mediterrània esdevingué mar. Any rere any, generació rere generació, milers, milions de tonyines han fet un camí precís des de les fredes aigües atlàntiques fins a les càlides i tranquil·les aigües que envolten les Illes Balears. Un camí que fou descobert per l’atenta mirada dels hòmens.

Les tonyines i els hòmens s’han trobat en el pas de l’estret de Gibraltar per a completar el seu ritu circular des d’èpoques tan remotes que provoca vertigen pensar-ho, que es perden en la memòria, que es remunten a més de dos mil anys d’antiguitat: abans del naixement de Crist; abans, fins i tot, de la romanització de la península Ibèrica. Totes les cultures mediterrànies des dels grecs, els romans, els fenicis, els cartaginesos o els àrabs han participat del festí de les tonyines i han contribuït a enriquir i perfeccionar aquest art de pesca. El seu caràcter transnacional ha desenvolupat un lèxic en valencià ple de manlleus de l’àrab, l’italià, el portugués o el castellà; una multiculturalitat única convertida, per mèrits propis, en l’essència pura de la Mediterrània¹. Quan, hui en dia, contemplem l’última llevada de l’almadrava, estem contemplant –pràcticament sense cap modificació– el mateix espectacle que pintà Sorolla a Ayamonte el 1919, que arreplegà Cavanilles el 1797 o que va estremir Oppià el segle II a. C.

Encara que hi ha tres classes d’almadrava: la de tir o vista, la de monteleva i la de butxe; actualment sols es calen les de butxe –les més modernes i complexes de totes. La calada d’aquestes almadraves és de gran envergadura i la seua preparació és realment molt complicada. Els capitans o arraixos que comanden l’almadrava són tècnics especialitzats en aquesta classe d’arts i tenen una llarguíssima experiència. Tradicionalment, els capitans heretaven el càrrec de pares, avis o oncles; és a dir, tots eren família. Per poder calar una almadrava d’aquesta categoria, calia haver-hi estat molts anys i practicar-hi moltíssim, perquè no existien –ni existeixen– llibres on s’estudie, ja que la transmissió dels seus secrets ha sigut exclusivament oral. He de referir que, fins fa pocs anys, el noranta-cinc per cent dels capitans eren fills de Benidorm, tret d’alguns d’Isla-Cristina. El personal era quasi tot d’Almeria –Carboneras, cap de Gata, Garrucha, Roquetas, Isla-Cristina, Lepe, Ayamonte, Huelva, Fuengirola, Barbate, Conil, Chiclana, Zahara de los Atunes– i alguns portuguesos. El dotze per cent de la resta de personal era de Benidorm. Eren els de més confiança del capità i ocupaven els millors llocs, com ara els de bateu, palloler, encarregat del suro o guarda.

La raó per la qual l’art de l’almadrava es perpetuà a Benidorm té a veure amb aqueix secretisme transmés de generació en generació des de molt arrere. Abans, inclús, que apareguera la paraula almadrava al regne de València en el segle XVI, ja es pescaven les tonyines a Benidorm amb el mateix art de pesca, però aleshores s’anomenava tonaire. Doncs bé, la primera almadrava, anomenada així, es calà a Benidorm el 1580 i l’última el 1952: més de quatre segles d’activitat ininterrompuda que marcà el ritme vital de la població i que –encara que finalitzà amb l’adveniment del turisme– donà lloc a la millor i més reputada escola d’arraixos de tot el món durant segles. Es conta que el 1785 el duc de Medina Sidònia, senyor d’Andalusia i propietari de les almadraves atlàntiques, sol·licità del de Medinaceli capitans experts que calaren molt bé les xàrcies. El de Medina Sidònia passava per una mala temporada de pesca i un tal Josep Ortuño –de Benidorm– acabà amb la seua mala sort. Aviat començaren a aparéixer en els papers d’arxiu de la Marina –com a capitans o concessionaris– cognoms com Orts, Llorca, Pérez, Lledó, Bayona, Such, Zaragoza i Barceló, per tota la costa andalusa. No hi ha família de Benidorm que no hi haja tingut cap avi, pare o oncle enrolat en una almadrava com a arraix, sotarraix, tercer, comptador (o comptable de tonyines, cables, hòmens o xàrcies), patró de les llanxes o els llaüts, copejador (encarregat de copejar amb el croc les tonyines a bord), home granota o simple mariner.

Pràcticament les 66 almadraves que es calaren al món durant l’època de més esplendor d’aquest art de pesca –des de Huelva² fins a Cadis³, passant per Ceuta⁴, Algèria⁵, Tunis⁶, Sicília⁷ o per tot el Mediterrani espanyol⁸– foren capitanejades per arraixos de Benidorm. Cal sumar les xàrcies de protecció antisubmarina que Francesc Pérez Llorca i son pare calaren davant del port de Mallorca el 1936.

El meu vincle de sang amb l’almadrava és –remarqueu-ne l’estima i l’orgull– el meu oncle Jacinto Vaello Llorca, nat a Benidorm el 20 de juliol de 1923. Gràcies a ell he tornat la mirada a allò que tenia més proper, la història de ma casa. Als seus 89 anys d’edat no pot acompanyar-me i es queda a Benidorm, nerviós, esperant la meua telefonada:

–«Conta’m quantes tonyines heu mort». Al meu arraix li he promés que, en tornar de cada jornada, li passaré un informe detallat perquè compartim l’almadrava a centenars de quilòmetres de distància. Gràcies a ell, a les seues explicacions i als seus consells, entenc que l’almadrava no és sols la pesca (i el seu clímax, el moment de la llevada) sinó tot un llarg procés que comença a principis de març amb la calada –que és la part més important i quasi ningú li para atenció–; i que conclou a fi de juny posant el cóp en terra. Encara que aquestes dates depenen de si és una almadrava de dret o de revés. Si pesca les tonyines “de dret” o vingudes des de l’Atlàntic –que, per cert, són les tonyines més greixoses i de millor qualitat– acaben en aqueixa data; però si cala “de revés”, és a dir, que també pesca les tonyines de retorn de la Mediterrània a l’Atlàntic, que tornen una volta desoven la cria (més magres i primes), acaba la primera quinzena de setembre.

Ell ha sigut la meua arma secreta, la meua inspiració, el meu company de travessia. La seua implicació en aquest projecte ha sigut absoluta: m’ha ajudat a posar nom a les coses, m’ha explicat les maniobres i m’ha fet entendre el delicat equilibri de forces que té una almadrava. Per exemple, segons la classe de peix: si és peix menut, com bonítol o melva, o si són majoritàriament tonyines vermelles, la malla de la xàrcia és més clara o més cega. Com l’almadrava és un art fi sempre és convenient que siga tan clara com es podrà perquè no oferisca molta resistència als corrents i la rompa. La mena de la malla condiciona el pes de la cadena, el nombre d’àncores i el nombre de flotadors…Tot està íntimament lligat, mil·limètricament dissenyat per entravessar una paret de xàrcies al pas de les tonyines que les obligue a entrar en el quadro a través dels enditxes de la boca de l’almadrava i, una vegada dins, perdre’s en les seues entranyes.

Amb aquesta companyia arribava a Barbate a la recerca d’una de les últimes almadraves espanyoles. A l’Algarve portugués en queden un parell, a Favignana (Sicília) una altra i al Marroc unes catorze o quinze. No n’hi ha més en tot el món actualment. Realment, a Espanya en queden cinc. La més petita a La Azohía (badia de Mazarrón), les altres a la província de Cadis. A Tarifa es troba l’almadrava més oriental, el seu nom és Los Lances de Tarifa. La de Zahara de los Atunes està enclavada a Cabo Plata. L’almadrava de Barbate està situada en la badia de Barbate, i la de Conil està calada al davant de Cabo Roche.

La meua intenció és fotografiar l’almadrava encara que ja sé que és quasi impossible. Fotografiar aquest immens laberint fornit des dels fons de la mar –aquest laberint que Llorca Baus anomenà “castell de xàrcies” per l’envergadura, la disposició i la sofisticació que fan que semble el plànol d’una fortalesa– és com fotografiar un iceberg o una gran ciutat, com descriu Luis Rosales:

La almadraba es una ciudad

una ciudad hecha de cáñamo y esparto

una ciudad desierta y submarina

con una larga cola –puede tener varios kilómetros–

que se apoya en la costa y se interna en el mar,

y su función consiste en orientar la pesca hacia su perdición

que está compuesta por tres compartimentos sucesivos

el buche, el bordonal y la cámara de la muerte. (sic)

Por su carácter de estación terminal en el viaje sin retorno,

tienen forma de laberinto, y, en efecto,

debo decir que la almadraba

es una perdición matemáticamente construida⁹.

Sols veuré els hòmens, les embarcacions –el caparraix o bateu, la testa, la barca del canto de fora i la barca del canto de terra, les llanxes del capità, la llanxa del segon i la del tercer; l’atac gran i l’atac xicotet, la barca del tapaboques, el vigilant, la barca de la llum, les barques per remolcar i els bots auxiliars–, les boies i els sacs (una classe de flotadors). M’hauré d’imaginar el mur de la cua de terra, de quasi 4 quilòmetres i 50 metres de fondària, formada per diversos quarters –el primer es diu palmatorres–; el quadro, de 365 metres, format per: el rebot, la cambra (amb la seua boca), el butxe, el bordonal (que, a hores d’ara, sols es cala a Barbate amb la porta i el mocarci del bordonal) i el cóp. A continuació es dibuixaran en la mar la llegítima, la contrallegítima i la cua de fora, de 1.700 metres…Parle en metres i ho faig sols perquè ens entenguem. Perquè l’almadrava és molt més antiga que el nostre jove sistema cegesimal i per parlar amb correcció hauria de parlar d’altres unitats de mesura com la cana, una vara que feia 1,82 metres i per la qual es guien totes les almadraves. Així, seria més precís dir que, per exemple, les xàrcies per al quadro es definien “de sis en cana”, equivalent a 30 centímetres per carrera; “de 5 en cana” per al palmatorres i rebot, equivalent a 36 centímetres per carrera; “de 4 en cana” per a la cua de terra, equivalent a 45 centímetres per carrera i la “de 3 en cana” per a la cua de fora, equivalent a 60 centímetres per carrera…

Cada barca, cada c...

Índice

• Cubierta
• LOS ATUNES Y LOS HOMBRES
• LA LEVA Y EL REAL
• EL CALAMENTO
• LA PESCA
• PIES DE LAS FOTOGRAFÍAS
• TRADUCCIONES