Llibres Anagrama

Amélie Nothomb, Ferran Ràfols Gesa

• Editorial: Editorial Anagrama
• Año: 2018
• ISBN:
  9788433939180
• Categoría: Pedagogía
• Categoría: Consejería educativa

Nothombreinventa un conte clàssic dePerraulti crea una deliciosa rondalla moderna sobre l'amor i la bellesa.

En Déodat és el nadó més lleig del món, però a mesura que creixi demostrarà que posseeix una ment privilegiada. No obstant això, tindrà dificultats serioses per comprendre els misteris de l'amor. La Trémière, per contra, és una nena d'una bellesa captivadora, però es mostra passiva, només parla quan és imprescindible i no sembla que reaccioni davant les provocacions. I, com que els pols oposats s'atreuen, els inadaptats Déodat i Trémière estan destinats a trobar-se…

Reprenent la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, Amélie Nothomb recorre a un conte de Charles Perrault i el transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa, l'autora explora les incerteses de la infantesa i l'adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d'aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l'amor i de la bellesa.

En Riquet del plomall és una nova mostra del talent inesgotable de l'escriptora belga, un nou pas de rosca enginyós, poètic i crític a un conte de fades de tota la vida. En paraules de l'autora, «l'art té una tendència natural a concedir un lloc de privilegi al que és extraordinari».

Prenyada per primer cop als quaranta-vuit anys, l’Énide esperava el part com qui espera torn a la ruleta russa. I malgrat tot s’alegrava d’aquell embaràs que tant de temps havia esperat. Quan se’n va adonar, estava de sis mesos.

–Però, senyora, per força devia haver vist que no li venia la regla! –va dir el metge.

–Em semblava normal, a la meva edat.

–I les nàusees, el cansament?

–No he sigut mai allò que se’n diu forta com un roure, jo.

El metge va haver de reconèixer que aquell ventre lleugerament arrodonit no era gaire concloent. L’Énide pertanyia a aquella generació de donetes menudes i gràcils que no semblen mai dones, que passen brutalment de la condició d’adolescents a la de noietes de cabells blancs.

Aquell matí, a l’hospital, l’Énide no les tenia totes. Sentia que es preparava una catàstrofe i que no podia ferhi res. El seu marit li donava la mà.

–No podré –va dir l’Énide.

–Tot anirà de primera –va respondre-li ell per animar-la.

Però no ho pensava. L’Énide no havia guanyat ni un gram en tot l’embaràs. Li havien assegurat que, a la panxa, el bebè era viu. Calia imaginació, per creure-s’ho.

El doctor els va anunciar que faria una cesària. Era l’única possibilitat. El matrimoni va respirar més tranquil.

Ja sabien que era un nen. L’Énide el considerava un regal diví i li va voler posar Déodat.

–I per què no Théodore? El sentit és el mateix –va dir el marit.

–Els millors homes del món tenen noms acabats en at –va respondre l’Énide.

L’Honorat no va poder evitar el somriure.

Quan van veure el nen, els pares van canviar brutalment d’univers. Semblava un vellet acabat de néixer: arrugat per tot arreu, amb els ulls tot just entreoberts i la boca enfonsada. Era repugnant.

L’Énide, petrificada, va haver de fer un esforç per preguntar al metge amb un fil de veu si el seu fill era normal.

–Està en un perfecte estat de salut, senyora.

–I per què té tantes arrugues?

–Una mica de deshidratació. De seguida estarà arreglat.

–Però és que és tan menut, tan prim!

–S’assembla a la mare.

–Però és que és horrible, doctor.

–Sap, ningú s’atreveix a dir-ho, però gairebé tots els nadons són lletjos. Li asseguro que el seu fa més aviat bona cara.

Quan es van quedar sols amb el nen, l’Honorat i l’Énide es van resignar a estimar-lo.

–I si li posem Riquet del plomall, al final? –va proposar l’Énide.

–No. Déodat està bé –va dir el pare acabat d’estrenar amb un somriure coratjós.

Per sort, no tenien gaire família ni gaires amics. I tanmateix van haver de suportar un seguit de visites que, malgrat els seus esforços per guardar les bones formes, no podien dissimular la consternació. L’Énide observava el rostre dels que veien el seu fillet per primera vegada, i patia un veritable suplici cada cop que hi albirava esgarrifances de fàstic. Es feia un silenci punyent, i finalment les visites aventuraven un comentari que podia assolir diferents graus de matusseria: «Ui, és pastat al seu besavi al llit de mort.» O: «Quina cara tan estranya! Però vaja, en un noi no és tan greu.»

El punt àlgid el va assolir la malànima de la tia Épziba:

–Énide, pobrissona, ja et recuperes?

–Sí. La cesària va anar molt bé.

–No, vull dir si ja t’has refet d’haver tingut un fill tan lleig.

Derrotats, els pares se’n van tornar a casa i s’hi van enclaustrar.

–Estimat –va dir la mare a l’Honorat–, jura’m que no tornarem a rebre mai més ningú.

–T’ho juro, amor meu.

–Espero que en Déodat no hagi copsat la maledicència de tota aquesta gent. És un tros de pa, saps? Ara provava de xuclar-me el mugró, i quan ha vist que no se’n sortia m’ha fet un somriure, com si volgués dir que no tenia cap importància.

«Està perdent el seny», va pensar el pare. L’Énide sempre havia sigut una dona extraordinàriament fràgil, tant des del punt de vista físic com psicològic. Als quinze anys l’havien refusat a l’escola de dansa de l’Òpera de París per un motiu inoït en la història d’aquella augusta casa: era massa prima. «No sabíem que podia passar, això», va concloure l’examinadora.

Com que feia un metre cinquanta, la nena no podia ni somiar fer-se model. Es va treure el graduat pels pèls. El motiu principal per concedir-l’hi va ser que els professors esperaven que fes carrera com a estrella del ballet.

L’Énide no es va atrevir a confessar aquell fracàs a la família, i cada matí s’asseia a la plaça de l’Òpera i s’hi quedava arrupida fins al vespre. Va ser allà on la va veure l’Honorat, que llavors era aprenent de cuiner a l’escola de dansa. Aquell jove de disset anys, rodó de cos i d’esperit, es va enamorar bojament d’aquell esquitx de nena.

–Segur que trobaràs algú millor que una candidata al suïcidi –li va dir l’Énide.

–Casa’t amb mi.

–No faig el pes.

–Entre els dos sí que el fem.

Com que no tenia cap altre destí, la noia va acabar acceptant. En qüestions matrimonials, en aquell moment encara era vigent el codi napoleònic: l’edat mínima per casar-se era de quinze per a les noies i de divuit per als nois. Van haver d’esperar un any, i els dos adolescents finalment van poder casar-se a l’església de Saint-Augustin.

Van ser molt feliços. L’Énide es va sorprendre en veure que no trigava a enamorar-se bojament d’aquell noiet rodanxó. El seu bon cor i la seva paciència a prova de bomba la van impressionar. L’Honorat de seguida va ascendir i va convertir-se en el cuiner en cap de l’escola de dansa. Les alumnes l’anaven a veure constantment per dir-li que no els posés tanta mantega ni tanta crema de llet al plat, per més que l’Honorat els jurés que feia molt que no en comprava.

–I com és que és tan bona, la teca? –protestaven les joves ballarines.

–Perquè està feta amb amor.

–Engreixa, l’amor? És ben rodanxó, vostè!

–És la meva complexió. Només cal que mireu la meva dona per veure que l’amor aprima.

Era un argument enganyós, l’Énide sempre havia sigut la imatge mateixa de la gracilitat. Però va calmar les joves ballarines, que van donar la seva aprovació al cuiner.

Van passar més de trenta anys en una felicitat tan absoluta que els enamorats no els van veure passar. L’esposa sovint s’entristia de no tenir fills. L’Honorat la consolava dient-li: «Som nosaltres, els nostres fills.»

I, certament, vivien com criatures; tan bon punt sortia de la cuina, l’Honorat corria a buscar la seva dona. Un cop junts jugaven a belote o als petits chevaux.¹ Cada cop que hi havia fira a les Tuileries s’hi passaven hores. Tenien una debilitat especial per la parada de tir, tot i ser els tiradors més ineptes que mai s’hagin vist. Quan a còpia de pujar a la nòria i menjar cotó fluix de sucre els venien nàusees, se’n tornaven a peu a l’Òpera, agafats de la mà.

L’Énide no tenia gaire bona salut, però és que tampoc hauria sabut què fer-ne. Els seus mals, d’una benignitat absoluta, eren celebrats com els dels nens petits. L’Honorat omplia una safata de torrades amb gelea de mirtils i te lleuger i la duia al llit de la malalta. Després ho recollia tot, es ficava al jaç i l’abraçava amb aire protector. El seu cos flonjo servia d’esponja de la suor de l’enfebrada o els miasmes de la tossidora. Per la finestra de l’habitació, situada sota les golfes de l’Òpera, miraven París, que eren els únics a creure que no havia canviat des dels temps de Cocteau. No tothom té la gràcia de ser un enfant terrible.

El naixement d’en Déodat va ser un aterratge brutal. Sisplau per força, es van convertir en aquella mena d’adults que reben el nom de pares. Haver allargat la condició de nens molt més enllà del que ho fa la majoria els situava en una posició de desavantatge: encara tenien el costum de llevar-se cada matí pensant sobretot en el plaer propi. I sempre era l’Honorat qui se’n recordava en veu alta: «El nen!»

Conscient de la decepció que provocava, d’entrada el nen va ser discret. No se’l sentia plorar mai. Per afamat que estigués, esperava el biberó amb paciència i el xuclava amb l’èxtasi golut d’un místic. Com que a l’Énide li costava dissimular l’esglai que li provocava el rostre del nen, en Déodat de seguida va aprendre a somriure.

La mare l’hi va agrair i el va estimar. L’amor va ser encara més intens justament perquè la mare havia temut no arribar a sentir-lo: era conscient que en Déodat havia intuït la seva repugnància i l’havia ajudat a superar-la.

–El nostre fill és intel·ligent –va declarar.

Tenia raó: el petit tenia aquella forma superior d’intel·ligència que s’hauria d’anomenar sentit de l’altre. La intel·ligència clàssica no inclou gairebé mai aquesta virtut, comparable al do de llengües: qui en gaudeix sap que cada persona és un idioma concret i que l’aprenentatge és possible, sempre que es pari l’orella amb una meticulositat estricta tant del cor com dels sentits. És per això que també és un símptoma d’intel·ligència: el seu propòsit és comprendre i conèixer. Els intel·ligents que no desenvolupen aquesta capacitat d’acostament als altres es convertiran en idiotes en el sentit etimològic del terme: éssers centrats en si mateixos. La nostra època n’és plena a vessar, d’aquests idiotes intel·ligents, i tractant-los és inevitable enyorar els bons imbècils dels temps passats.

La intel·ligència, de la mena que sigui, és també una capacitat d’adaptació. En Déodat s’havia de guanyar el cor d’un entorn poc inclinat a la benevolència envers els horrors de la natura. Que no se m’entengui malament: l’Énide i l’Honorat eren bones persones. La veritat és que ningú està disposat a acceptar la lletjor extrema, especialment en la pròpia descendència. Com es pot suportar, que un instant d’amor tingui com a conseqüència l’impacte sempre inesperat de la lletjor? Com es pot tolerar que una unió tan reeixida desemboqui en una carota tan grotesca? L’única manera d’acceptar una absurditat com aquesta és considerant-la un accident.

Abans i tot d’arribar al famós estadi del mirall, el bebè va saber que era molt lleig. Ho va llegir als ulls sensibles de la mare, i fins i tot en la mirada plàcida del pare. I ho va saber d’una manera encara més nítida perquè la lletjor no li venia dels pares: no l’havia heretat ni de la bellesa de la mare, ni de la frescor del rostre del pare; una paradoxa insuportable que l’Énide expressava de la manera següent: «Estimat, tens més cara de nen tu amb cinquanta anys que no pas el nostre pobre fillet.» Les paraules «pobre fillet» passaven sovint pels llavis de l’Énide.

Tots els nadons estan sols, i ell encara ho estava més que els altres, abandonat a la seva sort en un bressol que li feia d’univers. La solitud li agradava: un cop sol ja no havia de contemporitzar amb la llàstima dels altres i es podia lliurar a l’embriaguesa d’explorar-se el cervell. Hi descobria paisatges tan vastos i preciosos que ben aviat va conèixer el noble instint de l’admiració. Podia passejar-s’hi tant com volgués, canviar de perspectiva i parar l’orella al so que de tant en tant sorgia de l’infinit.

Era un vent que bufava tan fort que per força havia de venir de molt lluny. La violència del corrent el deixava embadalit de plaer, contenia fragments d’una llengua desconeguda que en Déodat entenia gràcies al seu talent per escoltar, i que deia: «Sóc jo. El que viu sóc jo. Reco...

Índice

• Coberta
• En Riquet del plomall
• Notes
• Crèdits