Llibres Anagrama

Irene Solà Saez

• Editorial: Editorial Anagrama
• Año: 2019
• ISBN:
  9788433940094
• Categoría: Literatura
• Categoría: Literatura general

4t. Premi Llibres Anagrama de Novel·la

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d'en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l'Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d'alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d'explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

II

L’AGUTZIL

Els dic adeu amb la mà. D’aquí res, la Cristina apareixerà amb una granada. Amb la primera granada. Els dic adeu amb la mà alçada. Creuen el matí com si fos un camp. Els reconec de lluny perquè els he vist créixer apareixent i desapareixent entre les feixes. L’Hilari, allargassat com una canya, amb els cabells llargs, de palla groga. Com son pare. En Jaume, fill dels gegants, tot espatlles, el cap petit i rodó i fosc. Als veïns, als homes, als pagesos, se’ls saluda amb un cop de cap sec, seriós, respectable. Però a ells dos els faig adeu amb la mà com es diu adeu als nens, amb alegria i vehemència, amb el braç aixecat i en moviment, com si fos dalt d’un vaixell o davant d’un autobús. Adeu, adeu! Els dic adeu amb entusiasme, com als nens, perquè encara són nens, hòstia. Abans, a la meva època, als vint-ipocs, als vint-i-tres, vint-i-quatre anys, nosaltres ja érem homes. Però ara, ara no puja així, el jovent. Somriuen. Aixequen les escopetes. Els cabells al vent. Les jaquetes marrons, verdes. Van sense la Mia i sense la gossa. Penso, on deu ser la Mia? Les esquenes rectes. Els peus dins de les botes. Adeu, adeu! Els dic adeu amb la mà i es fiquen dins del matí per no sortir-ne mai més.

L’Hilari és parlador que tot ho ompliria de paraules. Parla que fins a les cebes els creixen orelles i les bèsties se li escapen de tan cansades de sentir-lo clacar. Però té bon cor, i això ningú no pot negar-ho. Que fins en Rei, que és un veí, i mira que n’és, de corcat d’ànima, que pla en podria dir coses dolentes, de l’Hilari, com de qualsevol altre. Que té ploma i que perd oli, tot el dia amb el gegant aquest. Ves a saber què en podria dir, del xerroteig del noi, i de les seves amistats. En comptes d’això, li dona cabassos i cabassos de mongetes. Que ja els he vist jo, que l’Hilari fa preguntes i en Rei respon com si la mala bava no li fos saba. Però bon cor en tenen tots tres. La Mia i en Jaume, també. Però la Mia i en Jaume són d’una pasta més callada, més ficada cap endintre, més assossegada, i per això s’han trobat i es fan bona companyia. Fan una mica de gràcia i d’escalfor, tots dos tan tímids i esquerps i que s’estimen i es busquen com dos gats d’una mateixa gatonada. I l’Hilari que els ronda com el cridaner i l’escarransit de la gatinada. Jo no sé per què me’ls miro tant, els fills dels altres, si en tinc dues de meves, de nenes. Però bé, són de bon cor, i bons veïns i de bon fer, aquesta canalla de la Sió de Matavaques, i en Jaume dels gegants, vingui d’on vingui, i siguin com siguin els seus pares, a mi sempre em saluda i sempre m’és educat i que digue’m amb qui vas i te diré quién eres. Que la Sió és una mare coratge i els seus fills són un tros de pa.

Matavaques, casa de la Sió i de la Mia i l’Hilari –en Domènec i el vell Ton ja en fa d’anys que són morts–, és just a sota de casa nostra. A l’hivern, entre les branques pelades dels arbres, pots endevinar Matavaques, i les corts i l’hort. El vell Ton de Matavaques es va morir en silenci com una espelma, d’un refredat a una bronquitis, d’una bronquitis a una pulmonia, quietet i sense dir res i adeusiau. En Domènec se li va morir a la pobra Sió de sobte. Tan bon punt nascut l’Hilari, li va caure un llamp al cap.

Sota Matavaques hi ha can Grill, que cau a trossos. Ara diuen que els amos, que fa anys que no hi viuen, la volen restaurar i la llogaran. Ves a saber. És trist que s’abandonin les cases, aquí dalt. En Rei viu per sobre nostre. I sobre d’en Rei ja hi ha el poble. Tots estrets i els uns enganxats als altres, els homes i les dones que viuen als pobles. Els uns sobre els altres, tots vinga a discutir i a barallar-se per aquesta pedra de terra i aquella altra, per aquesta burriqueria o aquella altra. Jo no ho entenc, com la gent pot viure tota amuntegada.

Més amunt encara, fora vila, tan amunt que no se’ls compta ni del poble ni d’enlloc, viuen en Jaume dels gegants i son pare, vidu de no fa gaire, que baixa al poble un cop a l’any i encara gràcies. Esquerp i sorrut com un gat salvatge, igual d’esquerp i sorrut que la seva dona, que Déu els cria i ellos se juntan. En Jaume i son pare fan una gambada i gairebé són a França.

A vegades m’imagino les cases com estrelles d’una constel·lació. Els pobles com la llet de la Via Làctia. I quan una casa es deixa caure a trossos és com si s’apagués un puntet del firmament. Pel volt de la carretera fem una bona cua de l’Ossa Major, tots nosaltres. Can Grill a baix de tot, Matavaques tot seguit i can Prim, que és casa nostra, on vivim jo i la Neus i la canalla, i després, més amunt, can Rei, tan a tocar del poble que gairebé no el compto ni a la constel·lació, i llavors el poble, que fa una bona lluminària en la fosca.

Quan era jove a mi em deien en Prim, perquè em vaig casar amb la Neus, quina dona, la Neus!, que era la pubilla de can Prim. Després vam plegar les bèsties i em vaig posar a treballar per a l’ajuntament, i ara tots em diuen l’agutzil. I ja m’està bé, perquè d’Agustí a agutzil no hi ha gaire, i perquè, amb la panxa, allò de Prim semblava un acudit. I en canvi té un aire com de senyoriu, això d’agutzil, de feina important. I a mi m’agrada, la meva feina. Que és una feina que no fa patir. Que és cada dia la mateixa. No té a veure amb les pluges ni amb les sequeres ni amb les bèsties mortes ni les malalties ni les diarrees. La meva feina d’agutzil consisteix a arreglar tot el que toqui a l’ajuntament i als espais municipals i a les carreteres de tots, arrencar i tallar aquells arbres morts d’allà, netejar marges, mantenir els camins i tenir-ho tot net i endreçat, i jo rai, que soc manetes, soc el hombre para todo, jo, i m’agrada desenvolupar idees i provar coses. La millor part de la meva feina és la dels camins. Tenir els camins arreglats, els marges a ratlla, els arbres podats, l’asfalt sencer, els senyals drets, els caminois de terra ben engravats...

La Neus treballa a la fruiteria, a baix a Camprodon, i a casa tenim les millors mandarines i les millors taronges, i a l’estiu, els millors melons, i les millors cireres i les millors nespres al seu temps, i uns préssecs d’aigua que ploraries. I tenim dues nanes, la Cristina i la Carla. Les més guapes i llestes de totes.

I, segurament ara, sona el tret. I el soroll s’escampa entremig de les capçades dels arbres. Segurament ara és quan sona i tot seguit se l’empassa la muntanya. La muntanya, amb totes les seves capes de fulles caigudes i de terra humida i de soques, i capçades i pedres, i amb tots els ocells amb la boca oberta, i totes les bèsties famolenques. I a les meves orelles no hi arriba res de res. Ni el so petit, ràpid, rodó i suau que fan els trets dels caçadors a muntanya. Ni la sensació estremidora dels mals auguris. Ni quatre pèls eriçats a l’esquena. Ni el pressentiment tèrbol d’alguna cosa dolenta. Segurament el disparen ara, el tret. I sona ara, tot d’una. Però no n’arriba res de res, com si el tapessin els arbres, de la vergonya.

Casa nostra i casa d’en Rei i fins i tot can Grill miren a la vall, Matavaques no, que queda una mica més arrecerada. El poble, enfilat a mitja carena, que és un poble ple de puges i baixes, també mira avall, i fins l’església mira enllà a les muntanyes de l’altra vora i al cel ample. El poble és un bon poble, cada vegada més despoblat, que aquí dalt n’havíem arribat a ser nou-cents en altres èpoques i ara en som pels volts de dos-cents. Però bé, més tranquils. Molts deixen la muntanya i baixen a ciutat i a altres bandes, i llavors es compren cases buides aquí dalt per anar a esquiar. O les deixen caure. Però és un bon poble. Amb els seus estira-i-arronses i amb les seves renyines i les seves males digestions. Res que no passi a altres pobles. Que l’alcalde és un bon home, encara que sigui d’aquests que volen fer content a tothom i digui sempre que sí i, a l’hora de la veritat, res de res. Però la gent també és ben envejosa, i no plou mai al gust de tothom. I si no la prenen amb un, la prendran amb algú altre.

A mi el que m’agrada més del poble són les coses que fem tots junts. Que fins pugem a plaça els de les cases escampades i per una estona sembla que tothom se sigui amic. Nosaltres no tenim festa major d’estiu. La festa major és a l’octubre, i mengem castanyes. I al Nadal fem cantades de nadales, i els tres Reis de l’Orient. El rei ros, un servidor. I també la festa de la primavera, i el concurs de cuina, que sempre guanyen els mateixos, i ja no ve de gust ni presentar-s’hi, però amb la Neus ens hi presentem igualment. I alguns anys tenim sort i es fa cantada d’havaneres. A l’estiu. A mi m’agraden molt, les havaneres. I ja fa riure que m’agradin tant, quan el mar, a mi, no em fa ni gràcia ni pena. A mi que no em treguin de les meves muntanyes. Ni la terra plana ni cap cosa. La platja, no gràcies. Però les havaneres, mira, les havaneres m’encanten. Aquests homes que canten de llocs i paisatges, de penes i dones i enyorança, em parlen directament a l’ànima. Tota l’esquena eriçada, i tot el cap ple de les imatges del mar i els vaixells i les terres llunyanes i, al port, les estimades. Aquest mar de les cançons sí que m’agrada. Que entono: «T’estimo, amor meu, com t’estimo. T’estimo més que el blau de la mar, com el cel gris estima les gavines, com l’aigua, la llibertat!» I recordo les lletres, i les que no recordo, me les invento. I canto quan arreglo camins i no em sent ningú, o si un dia estic romàntic i vull fer riure la Neus, també n’hi canto, i ella de broma em diu llop de mar.

Una vegada la Neus em va portar a Calella a sentir havaneres, a beure rom cremat i a menjar sardines a la brasa. Va ser l’única vegada que em va agradar anar a la platja. Encara que m’hi vaig sentir ben fora de lloc, allà, entre tots aquells homes i dones de mar, que tots es coneixien. Nosaltres érem ben forasters, peixos fora de l’aigua. Em va agradar, però em va fer una mica d’enyorança de tornar cap a muntanya, que és casa nostra, i al nostre poble, i a la nostra cantada d’havaneres. Que també són fetes de duresa, aquelles gents marineres, però d’un altre tipus de duresa.

I qui sap si, de fet, el tret sona ara, i jo pensant en havaneres, i jo cantant sobre amors de mariners i sobre aigua salada. Son...

Índice

• Coberta
• I
• II
• III
• IV
• AGRAÏMENTS
• Crédits
• Notes