Llibres Anagrama

Élisabeth Filhol, Abert Pejó, Abert Pejó

• Editorial: Editorial Anagrama
• Año: 2020
• ISBN:
  9788433941688
• Categoría: Sciences biologiques
• Categoría: Réchauffement climatique et changement climatique

El retrobament de dos amants. Una tempesta plana sobre el nord d'Europa. Les traces d'una terra submergida. Una novel·la fascinant.

Desembre de 2013. La potent depressió atmosfèrica batejada amb el nom de Xaver s'acosta al nord d'Europa convertida en una bomba meteorològica. Des del Met Office d'Exeter, Ted Hamilton és un dels encarregats de donar l'alerta. I avisa també la seva germana Margaret, professora de la Universitat de Saint Andrews, que té previst viatjar a Dinamarca per donar una conferència sobre Doggerland, una porció de terra que unia les costes del Regne Unit i el continent durant el Mesolític i que va ser engolida per les aigües de l'oceà.

Però en Ted no aconsegueix dissuadir-la'n, i a Dinamarca la Margaret coincidirà amb Marc Berthelot, la seva parella durant els anys d'estudiant. En Marc, que ara treballa per a la indústria petroliera i participa al mateix simposi, està inquiet per la sospita que en un futur no gaire llunyà es repeteixi un desplaçament de capes tectòniques com el que va suposar la desaparició de Doggerland, la qual cosa tindria conseqüències catastròfiques.

Enmig de la tempesta, que ja ha tocat terra i buida els carrers, es produeix el retrobament dels vells amants després de dues dècades. Però aquests personatges són tan sols una de les dimensions d'una novel·la que en té moltes: la humana, la geològica, la política, la històrica, l'ecològica, l'econòmica... Amb una prosa absorbent, Élisabeth Filhol explora les profunditats dels seus protagonistes i dels continents i escruta les depressions atmosfèriques i l'explotació dels recursos naturals que amenaça l'equilibri del planeta... Una novel·la agosarada, hipnòtica, portentosa.

Storegga

15

Treballen en allò que s’ho podria endur tot. Començant pels cables i les tuberies submarines, les plataformes de superfície. Són uns quants, en la comunitat científica, sobretot geòlegs i hidrògrafs, els que parteixen del principi que el risc zero no existeix i intenten avaluar-lo. Perquè ja va passar una vegada. I saben la data. Almenys una vegada, fa vuit mil dos-cents anys, probablement més sovint, però aquell, aquell esdeveniment, en l’estat actual de les investigacions, pel gruix de les tsunamites recollides a les costes de Noruega, Escòcia i fins a Groenlàndia, és el més espectacular. Parlant amb propietat i amb tot el rigor, no és l’últim, tal com precisarà d’aquí uns minuts un dels ponents, però sí, entre els més recents, el més devastador. Entre altres conseqüències, és una de les causes hipotètiques de la submersió definitiva de Doggerland en poques hores. Una Atlàntida al mar del Nord, és una hipòtesi que circula, més fantasiosa que realista, amb la qual la Margaret Ross no està d’acord, però que planteja qüestions interessants que mereixen ser analitzades. Aquest és l’objecte de la seva intervenció a Esbjerg, el segon dia de les jornades, seguint un torn de paraula que ella i els seus col·legues estan acabant de decidir, juntament amb el moderador encarregat d’animar la taula rodona, mentre els tècnics van amunt i avall, es mouen entre els bastidors i l’escenari i acaben de preparar-ho tot.

La platea puja en lleu pendent fins a les portes de doble batent del fons, que s’obren al vestíbul del Palau de Congressos, convertit, mentre durin les jornades, en un centre d’exposicions. Les files centrals, limitades pels dos passadissos, són tres vegades més llargues que les dels laterals. La Margaret s’ha separat del grup i s’acosta a l’escaleta, a la dreta de l’escenari, que permet accedir als seients del prosceni. Arriben les primeres persones del públic, baixen tranquil·lament els graons i busquen el lloc que tenen reservat. La Margaret observa la disposició de la sala. No se la imaginava així. La feia acollidora i lluminosa, amb plafons de fusta clara i disseny sobri, seguint el gust escandinau. En canvi, s’ha trobat una decoració barroca i alhora crepuscular, una mica anxiògena, una sala per a un illusionista, per a una d’aquelles posades en escena espectaculars tenyides de ciències ocultes com les que s’organitzaven al període d’entreguerres, amb els seients d’una mena de vellut blau fosc, plafons murals pintats de negre i les llotges d’amfiteatre destacades en forma de quadrats vermell de sang, com el revés d’una jaqueta o un folre, com aquelles capes que van amb els barrets de copa, negres per fora i vermelles per dintre. La Margaret calcula que la sala té un aforament d’unes mil places. Cordons i senyals dirigeixen els participants cap a una zona limitada a una quinzena de files, que li semblen més que suficients. La Margaret evita mirar cap al públic, fixar-se en els rostres dels que ja s’han assegut. Intenta fer abstracció d’aquesta possibilitat. Intenta ajornar la qüestió fins més tard. Concentrar-se en el que ha de dir més que pensar en la manera de gestionar el que vindrà després. Els tècnics ja han provat la illuminació i ajustat el so, i els seus col·legues van seient, l’un darrere l’altre, a les taules en semicercle. Cap a la meitat de l’escenari, baixa del sostre una gran pantalla de retroprojecció que en redueix la superfície. La Margaret s’ha assegut al seu lloc. Després de les cinc exposicions, hi ha previst un debat d’uns quaranta minuts. Al moment que el moderador pren la paraula per introduir el tema de la taula rodona, disminueix progressivament la intensitat de la illuminació a la sala, sense però submergir-la en la foscor.

Storegga. La Gran Vora. Amb aquest terme, els noruecs designen el marge de la plataforma continental, al nordoest del seu litoral. Aquest marge es va tornar inestable per l’acumulació, al fons marí, de les enormes colades de sorra i roques que van acompanyar la fosa de la glacera finoescandinava. Fa 8.150 anys, segons el col·lega de la Universitat d’Oslo encarregat de presentar el seu mètode de datació i el marge d’error, al mar de Noruega es va produir una esllavissada que va desplaçar milers de milions de metres cúbics de sediments submarins per una superfície equivalent a la d’Escòcia. El tsunami que va provocar s’ha analitzat i modelitzat. És el tsunami de l’Esllavissada de Storegga. S’hi distingeixen quatre nivells de dipòsits, i això vol dir que a les costes hi van arribar quatre onades successives. La llargada i la velocitat de l’onada es poden calcular, però pel que fa a l’altura de l’onada més alta, tal com explica una compatriota de la Margaret que presenta una síntesi del seu treball sobre el litoral de les illes Shetland, no n’hi ha prou amb mesurar la separació entre el límit superior dels dipòsits i la platja. Perquè en aquella època el nivell dels mars era molt més baix. Amb quina rapidesa va tenir lloc la pujada de cent vint metres després de l’última glaciació? Amb quina linealitat o no? A quin nivell havia arribat l’Atlàntic nord en aquell període del Mesolític? L’experta compila diferents estudis de climatòlegs, en projecta els resultats i conclou amb la hipòtesi d’una altura d’onada de prop de trenta metres. A continuació, el moderador reprèn la paraula i la passa a la Margaret. Li han demanat que vingui perquè Doggerland és una peça clau en l’intent de modelitzar la propagació d’un tsunami al mar del Nord. En relació amb l’exposició anterior i amb la corba d’elevació del nivell dels mars, la Margaret descriu els dos escenaris que es poden plantejar. Si en aquella època Doggerland era una illa d’entre cinc i deu metres d’altitud, bona part de l’energia del tsunami es devia dissipar a les seves costes. En cas contrari, i més proper a la configuració actual, la d’un territori ja submergit al mig del mar del Nord, l’onada es devia propagar per tota la conca fins a arribar a l’antic litoral de Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya. La tesi que defensa la Margaret, recolzada en les mostres de torba del Dogger Bank posteriors a l’esdeveniment de Storegga, és que Doggerland va fer de barrera. Les onades del tsunami van envestir amb tota la potència el nord de l’illa i tota la franja litoral va quedar devastada, a una profunditat que pot variar localment en funció de la topografia i de la coberta vegetal, de la presència o no de dunes, per exemple, o d’un bosc costaner. En l’última part de la seva intervenció, la Margaret torna a la densitat i la distribució de les poblacions al Mesolític, estretament lligades, als territoris riberencs del mar del Nord, a l’explotació dels recursos pesquers. Si, segons ella, els ecosistemes de la costa sud de l’illa es van salvar, no es pot dir el mateix dels marges i de l’entorn del gran llac de l’Outer Silver Pit, efectivament situat al sud de l’illa, però connectat a la costa nord per un riu i un ampli estuari. La Margaret posa l’exemple del Firth of Forth, l’estuari del Forth a Escòcia, on s’han identificat tsunamites de l’època de Storegga fins a cinquanta miles, uns vuitanta quilòmetres, terra endins.

Quan cada un dels cinc ponents ha acabat de parlar, dins els límits de temps que els havien adjudicat, uns quinze minuts, comença el debat. Hi ha un petit grup d’investigadors, dos dels quals són a la taula, que miren més enllà, estudien les possibilitats que això es reprodueixi, i que un sisme d’una magnitud elevada en una zona sísmicament activa provoqui un enfonsament del marge de Storegga. Un fet evidentment imprevisible però estadísticament esperable, d’una probabilitat molt baixa a curt termini però assegurat en una escala temporal prou llarga, i és per això que treballen, és per això que, un cop presentat al públic tal com va tenir lloc el fenomen, un cop establertes les seves característiques i les tensions que afecten actualment la Gran Vora, el debat evoluciona cap a la possibilitat d’un nou tsunami i les previsibles conseqüències, no ja en una societat de pescadors-recol·lectors del Mesolític, sinó en una franja litoral poblada per milions de persones, ciutadans de sis de les societats més pròsperes del continent europeu. Això que supera la imaginació, i que ningú és capaç de representar-se, ells s’ho plantegen, elaboren escenaris, es projecten més enllà, més enllà del gran canvi, a partir del moment que el procés es posi en marxa, sense que se sàpiga amb certesa quin serà el factor desencadenant entre una varietat de factors possibles, el resultat es pot modelitzar, i també els danys a una certa distància de l’epicentre, en funció de la topografia de les costes, de l’altura de l’onada i de la seva velocitat de propagació. Cada dia, al laboratori, rumien en una ficció catastròfica, intercanvien informació, es consulten, igual que en altres llocs uns altres investigadors, reunits en petits equips multidisciplinaris, treballen sobre la caiguda d’un meteorit, l’aturada del corrent del Golf o el despertar de Yellowstone, així que uns quants centenars de científics de tot el món, amb una injecció de fons públics s’espera que a fons perdut, compromesos i rigorosos en un enfocament que fora del cercle restringit sembla tan delirant, en el petit detall de cada instant i els seus costums, finestres obertes al campus, integrats en les seves comunitats, amatents al món que els envolta, es permeten anar allà on només s’aventuren un grapat de persones, s’hi capbussen, una mica més a fons a cada etapa, al llarg de mesos d’estudi i dels temps de simulació necessaris, i ho fan arriscant-ho tot, conscients que hi ha un desafiament a l’ordre mental, en aquesta manera de procedir, en aquesta manera de triturar la realitat per fer-li donar a llum la pitjor de les possibilitats. Aquesta no és exactament la manera de pensar de la Margaret, que prefereix obrir les aigües, com Moisès el mar Roig a Els deu manaments, abans que veure com es tanquen i s’ho empassen tot; que prefereix, abans que imaginar-se el pròxim desastre, fer emergir de les profunditats, tornar a donar forma i vida, fer sortir a l’aire lliure, en el camp del coneixement, el que s’havia perdut. Tot i així, escolta els seus col·legues, concentrada en el que diuen, ni més ni menys desconnectada del que ho està en realitat, mentre il·lustren les seves hipòtesis futuristes i les correlacionen amb el passat del planeta; intervé poc, dues vegades durant el debat, en resposta a les preguntes del moderador, no es troba gaire còmoda en aquesta mena de situacions, se sent com si l’agafessin desprevinguda, com empesa per una societat que fa de la comunicació el valor central, a contrapel del seu temperament, s’obliga a seguir jugant dins del seu terreny de coneixement, dins del perímetre que li és propi, però no li agrada sortir-ne, s’absté de fer-ho sempre que pot, i és just el que li demanen ara, que s’impliqui en un debat que actualitza un fet del passat i que, per tant, desborda el seu camp d’investigació. La Margaret els observa, animats, en tensió, contents cada cop que tenen ocasió de divulgar els seus treballs i ampliar la seva audiència, i encara que es quedi voluntàriament en un segon pla es manté atenta, és tan bon públic com el públic de la sala, més enllà de l’esgarrifança de l’espectacular, escolta com tornen a analitzar a la seva manera el planeta i el lloc que hi ocupa l’Home i revifen el reflex d’un exterior, que els mesolítics ja coneixien abans que nosaltres sense haver de ser geòlegs, biòlegs o astrofísics, un exterior a l’Home en el qual s’inscriu i que, tard o d’hora, passi el que passi, fem el que fem, recuperarà el control, i el gir que haurà de fer aleshores l’ésser viu que ja ha conegut altres extincions massives, nosaltres ja no serem aquí per veure’l. Però ens el podem imaginar, almenys? El moderador s’ha girat cap a ella. Amb peus de plom, la Margaret explica que efectivament els científics poden posar-s’hi a treballar, poden intentar anticipar el curs que farà l’evolució, sabent que aquí ens trobem al cor mateix de l’imprevisible, en un terreny que supera la comprensió i la imaginació, aquest és l’únic ensenyament que podem extreure del passat; contràriament als processos geològics, que responen a principis molt menys aleatoris, el futur dels éssers vius se’ns escapa, sempre podem intentar imaginar-nos l’inimaginable, però en l’àmbit dels fets no serveix de gaire, fins i tot és temps perdut, tot i que ho diu amb altres paraules.

Quan s’acaba la intervenció del moderador que posa punt final a la taula rodona, torna a pujar la intensitat lluminosa a la sala. La Margaret i els seus col·legues s’aixequen, fan quatre passos, conversen, comencen a recollir les seves coses. El públic fa el mateix, als congressistes se’ls han afegit uns quants habitants d’Esbjerg, de cabells rossos o blancs, d’una i altra banda de la piràmide d’edats, estudiants i gent gran que comparteixen impressions, les files es van buidant, és un fenomen massiu de reflux, la sala s’evacua per dalt, agafant un dels dos passadissos que divideixen en tres la platea, el pendent és regular, el públic avança amb fluïdesa, un graó rere l’altre, al ritme imposat pel coll d’ampolla que forma, a la sortida, la gent que espera algú, que es reagrupa, que s’amuntega davant del plafó d’informació on hi ha penjada la programació, les portes s’obren i es tanquen, en Marc Berthelot aprofita un moment de calma per esmunyir-se contracorrent a dins la sala. Baixa uns quants graons i s’atura. Es queda allà, immòbil, acordona amb la xarxa de la seva mirada tot el que té lloc a l’escenari per no deixar-la escapar, impassible, amb el rostre impenetrable, inexpressiu, indiferent als que pugen cap on és i el deixen enrere. I és en aquest moment que ella el veu. La seva silueta no sobresurt, malgrat el desnivell, es confon entre la massa. Només se’l distingeix per l’asimetria que genera entre els dos passadissos, per la lleugera pertorbació que crea en el flux de sortida, immòbil de cara a l’escenari i amb la mirada fixa, com una d’aquelles roques que afloren al mig del riu i obstaculitzen el corrent, gairebé invisibles des de la vora però que provoquen un remolí a la superfície, i que descobrim gràcies a aquesta anomalia. La Margaret estava endreçant la bossa, mirava de posar-hi una mica d’ordre per fer-hi cabre l’ordinador, i s’ha aturat. Ell no es mou, espera que ella reaccioni, que prengui nota de la seva presència, que faci un gest cap a ell que doni fe d’una voluntat compartida. I el fa. La Margaret es fa a un costat i avança cap a la part frontal de l’escenari, deixant la bossa i l’abric en una taula al seu darrere, i amb el mòbil a la mà. Aleshores sí, en Marc troba la seva mirada, acusa recepció d’un cop de cap, aixeca la mà i assenyala com a punt de trobada el vestíbul d’exposicions al seu darrere, llavors es gira i pren el sentit de la circulació, s’insereix en el mov...

Índice

• Coberta
• Margaret
• Marc
• Storegga
• Epíleg
• Crèdits