Llibres Anagrama

Nick Hornby, Dolors Udina, Dolors Udina

• Editorial: Editorial Anagrama
• Año: 2016
• ISBN:
  9788433937193
• Categoría: Literatura
• Categoría: Literatura general

Regne Unit, dècada de 1960. Barbara Parker es presenta al concurs de Miss Blackpool, una petita ciutat costanera del comtat de Lancashire. Però, fan de Lucille Ball, somia deixar enrere la vida provinciana i convertir-se en actriu. Se'n va a Londres, treballa un temps en uns grans magatzems, aconsegueix un representant, es presenta a un càsting de la BBC i acaba convertint-se en la protagonista d'una telesèrie humorística sobre una parella. La novel·la segueix la carrera ascendent de la Barbara i els seus conflictes, i retrata les bambolines de la creació de la comèdia televisiva a través de les persones implicades: els guionistes que es van conèixer en una comissaria després de ser detinguts en uns lavabos públics, l'actor coprotagonista convençut que pot apuntar més amunt, el productor educat en les millors universitats i enamorat de l'actriu protagonista... Amb el Swinging London com a rerefons, Nick Hornby ret homenatge i recrea amb precisió la cultura popular que sempre l'ha fascinat. A través de l'actriu protagonista i el personatge que interpreta a la petita pantalla, Funny Girl estableix paral·lelismes i contrastos entre la realitat i la ficció, i retrata les virtuts i les debilitats humanes d'un repertori de personatges entranyables que es mouen davant i darrere de les càmeres. Una novel·la divertida, deliciosa i amb les emocions a flor de pell.

La segona sèrie

10

Si la Sophie hagués demanat a en Brian que li dissenyés a mida uns quants mesos ben depriments per fer-li agrair Barbara (and Jim) i tot el que havia viscut fins aquell moment, no se n’hauria sortit millor. Li va dir que una gent de Hollywood la volia per fer algunes pel·lícules i, com que ella no s’ho va creure, li va enviar un guió que es deia Chemin de Fer. Ella el va llegir i no el va entendre, i va trucar a en Brian per telèfon. D’ençà que no hi havia de ficar monedes, no es cansava mai d’agafar el telèfon i marcar un número.

–Per començar –va dir–, què vol dir Chemin de Fer?

–És com el bacarà.

–Hauràs de comparar-ho a una altra cosa.

–El shimmy.

–Res. Torna-ho a intentar.

–És un joc de cartes que juguen als casinos.

–Ningú no sap res dels casinos.

–És clar que sí, reina. Si fins i tot són legals, ara. No siguis innocent.

–No he estat mai en un casino.

–És clar que no.

–Estic segura que en Tony i en Bill no han estat mai en un casino.

–Per què t’importa tant el que han fet o deixat de fer en Tony i en Bill? Són escriptors de la BBC. No han fet mai res.

En Tony i en Bill no haurien escrit mai Chemin de Fer. Els interessava massa que les coses fossin reals i que una escena portés a la següent. Aquell guió era com un plat fet de coses que havien trobat al rebost i que s’havien de fer servir abans que es fessin malbé: una muntanya gal·lesa, un casino, una rossa amb grans pits.

–Podrien anar-hi, al casino. Tenen diners –va dir la Sophie.

–No guanyen el que es guanya a la televisió comercial.

–Vull dir comparat amb la gent normal del país. La gent que treballa en botigues i que viu al nord.

–Oh, molt bé –va dir en Brian–. No entenc per què et preocupes tant d’ells.

–No vols que vegin la pel·lícula? Si només és per a la gent que juga al chemin de fer, no anirà gaire bé.

–Bestieses –va dir en Brian–. El casino de Crockford estava a petar, divendres.

Ella ho va deixar córrer.

–En tot cas, què t’ha semblat? –va preguntar en Brian.

–És horrible.

–Són conscients que és horrible. Han demanat a John Osborne que el reescrigui. Hi afegiran uns quants acudits per al teu personatge.

–Explicarà per què acaben disparant tot de gent a Gal·les?

–Són dalt d’una muntanya, Sophie. No hi ha muntanyes a París, a Londres o on sigui que vulguis veure’ls disparant gent. Sincerament. Tu què busques?

La Sophie ja veia que no era un guió sobre el qual valgués la pena discutir gaire. O l’acceptava o el rebutjava. No tenia res més a fer, la paga era extraordinària i en Brian hi estava molt illusionat. Ell creia que, si insistia a ser actriu, aquell era exactament el tipus d’espectacle en què havia d’actuar. Només era a un parell de passos de l’esprai de pintura d’or i els biquinis, i després el món seria seu. A en Clive, per altra banda, no semblava preocupar-li gens ni mica que la Sophie se n’anés a Gal·les.

–Si no vols que hi vagi diré que no.

–Per què hauria de voler que diguessis que no?

–Perquè m’enyoraràs massa.

–T’aniré a veure a Gal·les.

–Sí?

–És clar.

–I et puc demanar un favor?

–El que vulguis.

–Donaràs menjar al Brando?

Li havien enviat un gat siamès d’una botiga d’animals domèstics de Blackpool per manifestar-li que se sentien molt orgullosos d’ella. L’hi havien portat a la BBC amb camioneta i el xofer no va voler de cap manera tornar-se’l a endur.

–M’encantarà. Així em sentiré lligat a tu quan te n’hagis anat.

No va anar a veure-la a Gal·les. (Tampoc no va donar menjar al gat. Quan ella va tornar, el Brando havia desaparegut.)

Va resultar que en John Osborne no estava disponible per reescriure Chemin de Fer. (La Sophie va suggerir que ho diguessin a en Tony i en Bill, però els productors americans no hi tenien cap interès.) Ho va fer en el seu lloc un home que havia escrit alguna cosa per a una pel·lícula de Dean Martin. Hi va incorporar tres acudits per al seu personatge, dos dels quals van ser eliminats abans del rodatge i l’altre no va sobreviure a l’edició. La Sophie detestava el director.

Li agradava l’actor principal, un cantant de pop francès que es deia Johnny Solo, un nom que segurament li va posar el mànager i que no volia dir que fos fill del senyor i la senyora Solo. Era encantador i extraordinàriament atractiu i, després d’haver-la perseguit per tot l’hotel on s’estaven, ella va oblidar per què en fugia i va deixar de fer-ho. Si ho tenia ben entès, no es podia dir que estigués compromesa. Fos com fos, en Johnny era un actor molt dolent i, a més a més, incapaç de parlar anglès. La majoria de dies la Sophie havia de demanar als càmeres que deixessin de filmar perquè només aconseguia aguantar-se el riure durant un període curt de temps quan sentia l’accent americà de l’estrella del pop francesa. Tenien un guió dolent, un director espantós i un actor principal horrible; tot era tan desastrós que ni tan sols havia de preocupar-se per la seva actuació, per sort.

En Clive no li va trucar fins uns dies abans de quan se suposava que havien de tornar a assajar.

–On eres? –li va preguntar ella.

–Que on era? Enlloc. En canvi tu, mentrestant, t’estaves a Gal·les gandulejant amb roba interior mentre el Johnny Estranger et mirava amb luxúria.

–També tu m’hauries pogut mirar amb luxúria si haguessis vingut a Gal·les.

–Qui fa tot el viatge fins a Gal·les per una cosa així? Sobretot per ser el segon a mirar.

Ella no tenia ganes de mantenir una conversa sobre qui mirava primer o segon i, evidentment, no volia parlar d’en Johnny Estranger.

–Què has fet, doncs?

–Oh, ja t’ho pots imaginar –va dir fugint d’estudi–. Pensar. Llegir. Fer balanç.

Hauria preferit que hagués triat tres activitats diferents: exploració de l’espai, per exemple, costura i mineria de carbó. No era pensador, lector ni amic de fer balanços.

–Has sortit amb noies?

–Oh, per l’amor de Déu!

–Per l’amor de Déu és diferent de «no».

No semblava capaç de tallar la conversa. I quin dret tenia a dir res, quan havia deixat de fugir d’en Johnny Estranger? És clar que si en Clive hagués anat a Gal·les no hauria deixat de fugir. Hauria fugit corrent.

–De fet, et trucava per dir-te si volies sortir a sopar –va dir ell finalment. Pel que sembla, no hi hauria més comentaris sobre el significat exacte de l’expressió «per l’amor de Déu».

Va arronsar les espatlles per telèfon, però, com que ell no la veia, al final va dir que sí.

Van tenir una altra discussió al Trattoo, bastant desagradable. Ell la va acusar de ser una burgesa, fos això el que fos: sembla que volia dir anells de promesa, criatures i totes aquestes coses que a ella no li interessaven. Es va encendre tant parlant de tot això que per un moment la Sophie va pensar que, potser, enrabiat i matusser, li estava proposant casar-se. Ella li va preguntar si sortia amb altres noies i, davant la reserva que va mostrar ell, ella li va dir que li era igual; ell li va preguntar per en Jonny Estranger, i davant la reserva que va mostrar ella, no li va parlar en tot el camí de tornada a casa. No es va quedar a dormir.

En Tony va reservar una taula a la Positano Room de la Trattoria Terrazza per celebrar l’aniversari del seu casament, sobretot perquè en Bill l’hi havia aconsellat.

–La de Romilly Street? No se m’ha acudit mai anar-hi. No és on van tots? Michel Caine, Jean Shrimpton i tothom?

–«Anem», no «van» –va dir en Bill.

–Què vol dir anem?

–Tu i jo, Michael Caine i Jean Shrimpton.

–Au, va –va dir en Tony.

–La gent sap qui som.

–Sí, la gent del departament de personal de la BBC. I un parell de crítics. No cal que ens les donem de grans senyors. Som escriptors.

–Això serà prou perquè et guardin taula.

–No penso trucar i dir-los que sóc un famós escriptor de la televisió perquè em deixin entrar.

–Que ho faci la Hazel, doncs.

La Hazel era la nova secretària. El telèfon de l’oficina sonava sense parar des de Barbara, sobretot amb ofertes de feina, i havien contractat la Hazel perquè se n’ocupés. Això la tenia ocupada aproximadament mitja hora al dia i no sabien què ferli fer la resta del temps. I, com que no podien treballar amb ella a l’oficina que només tenia una habitació, de moment havien tornat a treballar al bar.

–I de què servirà?

–Ella els dirà que ets un famós escriptor de televisió i t’hauran d’acceptar.

–Però llavors quan arribi i vegin que només sóc jo em sentiré incòmode.

–Quina nit hi vols anar? –va dir en Bill.

–...

Índice

• Portada
• Audició
• Comedy Playhouse
• La primera sèrie
• La segona sèrie
• La tercera sèrie
• La quarta sèrie
• Tothom estima la Sophie
• From This Day Forward
• Agraïments
• Crèdits