La festa reinventada

Calendari, política i ideologia en la València franquista

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

• Editorial: Publicacions de la Universitat de València
• Año: 2022
• ISBN:
  9788437094724
• Edición: 1
• Categoría: Social Sciences
• Categoría: Sociology

Cada festa és un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada conjunt històric. Després de l'entrada de les tropes franquistes a València, l'esperit de la "valencianitat" de la festa, vinculat fonamentalment a les Falles, es va posar des de primera hora al servei d'un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la que van dur a terme els altres règims feixistes europeus, ací es va expressar en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per part de les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d'acord amb els seus desitjos polítics.

IV. EL CICLE DE PRIMAVERA

1. SETMANA SANTA I PASQUA

Tradicionalment, la Setmana Santa era un període marcat per la severitat, el silenci i el recolliment. La celebració de la Setmana Santa a València es remunta al segle XIV, amb l’aparició de la confraria dels Disciplinats, situada a l’església del Salvador, que el 1880 va reaparèixer a Santa Maria del Mar, als Poblats Marítims. Posteriorment a aquests es consolidaren les desfilades processionals.

Diversos bàndols repressius s’encarregaren de controlar distintes pràctiques rituals i d’expansió pròpies del toc de glòria al matí del Dissabte Sant, que era quan la tradició deia que havia d’esclatar l’alegria general per la resurrecció de Crist. El dia de la Pasqua de Resurrecció se celebrava l’encontre de Jesús i la Mare de Déu en diverses parròquies i temples, amb processons confluents. Però sobretot la Pasqua era una festa campestre, que abraçava tres dies d’expansió i rebombori (balls, berenars, jocs), amb la consumició de mones i l’enlairament de milotxes.

Entre els anys 1900 i 1936, el cicle pasqual es va veure sotmès tant a una gran pressió reformista burgesa com a una altra de caràcter secularitzador, desenvolupada pel republicanisme burgès. El 1903 es va constituir l’associació Els Gloriosos, creada per a celebrar el toc de glòria d’una forma culta, a base de concursos i premis, traques i cavalcades. Els seus mentors, com Lo Rat Penat o el Cercle de Belles Arts, aprofundiren en la línia culta, caritativa i reformista. La pressió secularitzadora augmentà amb els ajuntaments republicans, però els anys de la dictadura de Primo de Rivera frenaren la secularització, novament accelerada amb els governs republicans.

Així doncs, el cicle pasqual va experimentar una profunda transformació com a resultat de la confrontació política i de l’adhesió de l’Església al conservadorisme. Les festes explícitament religioses perderen el seu caràcter totalitzador, ja que estaven canviant les maneres de viure, les formes de diversió i les formes de relació social. Mentrestant, entre la burgesia es va consolidar el període vacacional de la Pasqua; aparegueren els esports de masses, milloraren les possibilitats de desplaçament, va sorgir el turisme modern i es va iniciar la mercantilització de la festa.

Després del parèntesi bèl·lic, es reprengueren les celebracions de Setmana Santa i Pasqua de Resurrecció, i s’accentuaren el caràcter litúrgic, sagrat i religiós. El motiu central dels festejos, açò és, la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, va cobrar noves dimensions, igual que la resta de festes religioses, atesa la forta política pro catòlica del règim. I si hi havia algunes festes que marcaren de forma especial el caràcter de la nova religiositat, ostentatòria i barroca, polititzada i abundant, aquestes eren les de Setmana Santa i Pasqua; especialment quan, des del 1931, havien estat suprimides pels governs republicans, que prohibiren les processons i altres manifestacions, tant a la ciutat com als Poblats Marítims.

Entre els organitzadors de les recuperades celebracions hi havia, d’una banda, l’Església, sobretot les parròquies implicades en els actes mariners, i de l’altra, les confraries, germandats i corporacions, lligades a les parròquies, que enquadraven els participants actius de les celebracions, seguint el model associatiu d’entitats com els altars vicentins, les festes de carrer o les comissions falleres. A més, l’associació Lo Rat Penat va ressuscitar Els Gloriosos, encarregats d’organitzar el toc de glòria, que anunciava la Resurrecció, rescatat i celebrat enmig d’un gran fervor des del 1939.

Amb els organitzadors col·laborava l’Ajuntament, i assistien les primeres autoritats civils i militars. Però a l’hora de parlar d’una estructura organitzativa específica, a més de la pròpia de l’Església, trobem una gran agrupació centralitzada i de nou encuny, com també passaria amb les Falles (Junta Central Fallera) o Sant Vicent Ferrer (Junta Central Vicentina), que s’encarrega d’organitzar i coordinar els actes de la Setmana Santa Marinera. Ens referim a la Junta Major de la Setmana Santa dels Poblats Marítims, que abraçava les poblacions on des de començament del segle XIX havien arrelat les desfilades processionals i els actes litúrgics de la passió, mort i resurrecció (el Cabanyal, el Canyamelar, la Malva-rosa i el Grau). Ja el 1925 s’havia creat una Junta Central de Germandats; fins aquell moment, cada germandat o confraria organitzava els seus actes per separat, sense cap tipus de coordinació. Sota la nova entitat, el 1930 s’unificaren tots els actes, especialment els més importants, com el Sant Enterrament o la Desfilada de la Resurrecció. Durant aquells anys, es va consolidar la major part de confraries, corporacions i germandats, amb el suport de les ajudes i la propaganda institucionals. Però amb l’adveniment de la Segona República es prohibiren els actes externs, i durant els successos incendiaris del juliol de 1936 es cremaren o perderen nombroses imatges i trons. Un volta acabada la guerra, tomaren a agrupar-se les associacions dissoltes. El 19 de març de 1940, el governador civil, d’acord amb l’arquebisbe de la diòcesi, autoritzà les processons i els anomenats combregars d’impedits. Això no obstant, la premsa va fer públiques les prohibicions oficials sobre disparada de coets i tronadors, que permetien sols les traques.¹

Sembla que ja el 1939 alguns grups de persones efectuaren el primer dels actes processionals entre la feligresia de l’església del Roser. La restauració fou a càrrec de la Germandat de Vestes del Santíssim Crist del Bon Encert, que va traure la imatge del Crist del Perdó, ocult al cementeri del Cabanyal durant la Guerra Civil. L’acte, molt senzill, provocà la reorganització de la resta de germandats, confraries i corporacions, així com la recuperació de les poques imatges que quedaven d’abans de la guerra. Així, el 1940 pogueren eixir en processó les tres parròquies on tradicionalment s’organitzaven els actes: la dels Àngels, el Roser i Santa Maria del Mar, a les quals prompte es va unir la nova parròquia de Sant Rafael. Aquell any, tot i que les festes falleres restaren assistència als actes, hi hagué un celebrat Sant Encontre, al qual assistiren les primeres autoritats. Amb el pas del temps i la reorganització de les agrupacions, en l’exercici 1943-1944 es va refundar l’antic Comitè Central de la Setmana Santa Marinera, sota la denominació de Junta Major.² L’any 1948 la premsa reconeixia que les desfilades processionals, especialment la del Sant Enterrament i la de la Resurrecció, havien recobrat la seua esplendor.

En la Setmana Santa i la Pasqua es mostra amb claredat que els subjectes celebrants són els fidels catòlics, que rememoren i commemoren primerament el dolor de la passió de Crist, i després l’alegria i l’esperança de la resurrecció del Senyor, qui amb els seus actes aconsegueix la redempció final del món. Alhora que molts dels fidels s’identifiquen amb els turments del crucificat, les multituds de Jerusalem o els personatges bíblics més representatius, aquests mateixos fidels formen part de confraries, germandats i corporacions armades, integrades en parròquies dins de cada barri o poblat marítim, en una palpable mostra d’associacionisme ciutadà.³ En aquest es pot advertir, en primer terme, una autoidentifïcació diferencial respecte a la resta de la ciutat, i en segon terme, dins de cada associació festiva, un àmbit de participació referit al conjunt dels Poblats Marítims, amb bases de representació en les distintes associacions.

Amb la Resurrecció acaba la Quaresma, temps de contenció i privació, de restriccions i severitat, i es retorna a un temps lliure d’entrebancs. És el retorn a l’alegria de la vida, celebrada en la Pasqua amb la pràctica de les menjades abundants i l’excursionisme. Durant tres dies el berenar de la mona (confitura especial de coca i ou) omplia els camps «de grupos de moneros animosos y alegres»,⁴ juntament amb el costum d’enlairar milotxes, com anunciava la premsa del 1940, tot i deixar constància de la suposada decadència d’aquesta pràctica.⁵ Tanmateix, la mateixa premsa es vanava de la recuperació del calendari festiu tradicional: «Se restablecieron nuevamente aquellas [festes] que de antiguo se venían celebrando y que, poco a poco, se habían ido suprimiendo hasta hacerlas desaparecer», i a aquest efecte se citava el Dijous Sant, Corpus Christi, l’Ascensió, la Circumcisió, Sant Josep, Sant Pere i Sant Pau, Sant Jaume,⁶ l’Assumpció o Mare de Déu d’Agost, Tots Sants, la Puríssima i Nadal.⁷

Les commemoracions del cicle pasqual s’estructuraven al voltant d’una seqüència ritual inserida en la progressió lògica i temàtica dels dies: des dels preparatius processionals en vespres de la Setmana Santa, passant per la joia del Diumenge de Rams i les posteriors jornades de dolor culminades amb una explosió final d’alegria. Als Poblats Marítims, el pregó de la Setmana Santa Marinera obria els actes, centrats en les desfilades processionals. El pregó, el pronunciava cada any un personatge il·lustre de la vida local o estatal.⁸ Aquests festejos prompte reclamaren la subvenció municipal. És així com, el 1942, la Junta Central de Festes de la Setmana Santa Marinera sol·licità l’ajuda, pronosticant sobre les seues celebracions «que en fecha no lejana llegarán al máximo de vistosidad, esplendor y orden que antes de liquidar nuestro Invicto Caudillo con el vergonzoso régimen marxista, se celebraban y que nuestro Excelentísimo Ayuntamiento, celoso siempre de fomentar cualquier iniciativa que redunde en provecho del crédito moral, económico y artístico de nuestra Valencia, subvencionaba espléndidamente según consta en los Archivos del mismo».⁹

En tota la ciutat s’oficiaven misses i cultes sacres, presidits per les autoritats, i destacats com cal per la premsa per la seua «solemnidad», «brillantez» i «concurrencia». Entre aquests actes destacava el viacrucis del Dijous Sant i la vigília de la Resurrecció. El viacrucis públic es proclamava com a «solemne manifestación piadosa del pueblo valenciano», i. s’hi destacava «aquella vista de todo un pueblo que, con sus autoridades a la cabeza, se arrodilla en plena calle ante su Redentor y llora compungidamente sus pecados». Aquesta demostració era per a la premsa com «una nota de recio fervor cristiano, sin sensiblerías ni remilgos, y sólo hija de una fe que obra milagros y logra espirituales satisfacciones, que únicamente se alcanzan con la oración animada por la caridad de Cristo».¹⁰ Entre els diversos viacrucis públics, celebrats des de primera hora, va destacar el del 1952, organitzat al passeig de l’Albereda davant el Crist de la Fe de la parròquia de Santa Mònica. Tingué un caràcter exclusivament masculí, i el va presidir l’arquebisbe Olaechea, mentre a la catedral s’oficiava un altre viacrucis estrictament femení.

Durant les dates de Setmana Santa també es mostraven les suposades relíquies de la Passió, com ara el Sant Calze, objecte de benediccions, processons i vigílies. Al col·legi del Patriarca tenien lloc els actes litúrgics de la Creu, els solemnes oficis de tenebres i vigília pasqual. També es cobria un itinerari en la visita de monuments, que solia discórrer des de la catedral fins al palau del Temple. Les visites s’organitzaven seguint una estructura iterativa, revestida d’un capital simbòlic que realçava la sacralitat pública. Aquesta estructura dels recorreguts va variar poc en el temps. A tall d’exemple, la del 1958 presentava la Guàrdia Municipal, la Banda Municipal, una representació dels Bombers, els agutzils, els massers, l’Ajuntament, la Diputació i el Consejo Provincial del Movimiento. En la presidència anaven el governador civil i cap provincial del Movimiento, l’alcalde i el president de la Diputació, és a dir, les primeres autoritats de la ciutat i la província immerses i partícips en un acte netament religiós.¹¹ Des del 1939, a més, es va decretar el tancament d’espectacles, i es va procedir a celebrar amb gran severitat els actes litúrgics, mentre la premsa subratllava com el veïnat donava mostra «de sus más acendrados sentimientos católicos».¹²

El temps de dies severs transcorria entre el Dijous Sant i el Dissabte de Glòria, en la nit del qual tenia lloc el toc de glòria, anunciador de la Resurrecció, i en no poques ocasions acompanyat de traques i bullícia popular. La premsa es felicitava de la recuperació del toc de glòria, «como antes de la República».¹³ Tanmateix, el 1956 es va aplicar un nou ordre litúrgic en la Setmana Santa: es va prohibir la circulació de vehicles dins l’àrea de circumval·lació entre el Dijous i el Dissabte Sant, i es donà coneixement que els oficis del Dijous i el Divendres Sant es farien a la vesprada, mentre que els oficis de glòria del Dissabte Sant es traslladarien a la mitjanit. Açò va obligar el grup Els Gloriosos, encarregats de dur a terme el toc de glòria, a la dissolució, perquè pensaven que el trasllat dels oficis a la mitjanit de dissabte els aconsellava suprimir els festejos populars del toc de glòria, i a més no s’atrevien a traslladar els actes a horaris distints per por d’un fracàs. La premsa va opinar que els festejos, encara que fóra amb altres horaris, havien de subsistir, tot i que fins el 1958 no reaparegueren Els Gloriosos, amb la plaça de la Mare de Déu plena de públic i amb l’assistència de les autoritats.¹⁴

Les celebracions pasquals, any rere any, s’anaven refermant dins el favorable marc promogut pel nacionalcatolicisme franquista. Als Poblats Marítims els actes arribaren a assolir gran importància, tot i que des dels anys seixanta es deixaren sentir els efectes de la secularització de la societat, fet que va debilitar la força del component religiós del cicle i li va subministrar connotacions més d’acord amb els nous temps. Per aquesta raó, els festejos dels Poblats Marítims assoliren una dimensió molt més turística, mentre que el període pasqual es va convertir en un temps eminentment vacacional, d’evasió de la ciutat, com un preludi de les vacances estivals.¹⁵

D’altra banda, sota el domini d’un règim tan vehiculat ideològicament pel catolicisme integrista, era lògic que el cicle pasqual es mostrara especialment útil per al missatge polític que el règim pretenia transmetre. El nou Estat va deixar suficientment clar que l’essència identificadora de la pàtria estava en la unitat catòlica dels seus habitants, una identitat assumida com a oficial pel mateix Estat, el qual, lligat orgànicament a l’Església, havia de vetlar pel manteniment d’aquesta situació, impedint les contravencions i aplicant amb rigor la normativa quaresmal. D’aquesta manera, el cicle pasqual servia com a reafirmació especial del nacionalcatolicisme i del poder de l’Església espanyola. El missatge que se’n derivava legitimava ideològicament el poder establert, ja que difonia que sols l’oració i la salvació espiritual eren la solució als problemes humans, i s’obviava d’aquesta manera els aspectes més materialistes. Amb la unitat religiosa s’aconseguia la salvació, i es justificava així el supraclassisme inherent a aquestes idees: tots havien d’alegrar-se de la bona nova; després del dolor general, sobrevenia la joia general.

De la mateixa manera, era el poder qui dictava quan era temps de recolliment (tancament dels espectacles públics) i quan d’expansió. El poder constituït del franquisme organitzava els actes i controlava els subjectes celebrants agrupats en associacions a través d’una instància supraestructural, subjecta a unes normes determinades i sota supervisió eclesiàstica. Es creia, per tant, en les virtuts d’una societat catòlica i disciplinada, inspeccionada per l’Estat en la seua tasca guardiana de les essències reconquerides, de manera que, finalment, el cicle pasqual resultava recodificat, tant com a afirmador de la religió única i oficial com de l’ordre establert vinculat a aques...

Índice

• Coberta
• Títol de la meitat
• Títol
• Drets d’autor
• Citació
• Índex
• Agraïments
• I. REINVENTANT LA FESTA
• II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU
• III. EL CICLE D’HIVERN
• IV. EL CICLE DE PRIMAVERA
• V. EL CICLE D’ESTIU
• VI. EL CICLE DE TARDOR
• VII. LES VISITES DE FRANCO A VALÈNCIA
• VIII. DIVERSIONS, ESPECTACLES I ALTRES FESTEJOS: LA CONSOLIDACIÓ DE L’OCI
• IX. LA DINÀMICA DEL CALENDARI
• BIBLIOGRAFIA