Joan Fuster i "Serra d'Or"

Els articles seriats (1968-1984)

J. Àngel Cano Mateu

• Editorial: Publicacions de la Universitat de València
• Año: 2022
• ISBN:
  9788491349754
• Edición: 1
• Categoría: Ciencias sociales
• Categoría: Antropología cultural y social

L'extensa bibliografia dedicada a Joan Fuster inclou estudis sobre els seus papers polítics, sobre els seus textos d'història social, sobre els seus escrits de literatura, sobre el seu estil tan característic, sobre els seus aforismes, sobre la seua poesia, etc. Tanmateix, per a cercar algun treball en què es pose la lupa, des d'un punt de vista estrictament literari, sobre un corpus determinat d'articles del suecà, hauríem d'acudir a introduccions de reculls o antologies, a apunts dispersos o, fins i tot, a alguna nota a peu de pàgina. Amb la intenció de cobrir, si més no, una porció d'aquest nínxol, s'aborda l'anàlisi literària del corpus conformat pels cent trenta articles que Fuster va publicar en les dues seccions mensuals que mantingué amb regularitat en la revista 'Serra d'Or': "Restriccions mentals" (1968-1973), primer i, posteriorment, "Passar el dia, empènyer l'any" (1978-1984).

III.
Anàlisi dels articles

1. L’ARTICULISME DE JOAN FUSTER

1.1 Entre la miniatura, la càpsula i la forma larvada: l’article literari, un subtipus d’assaig

Les característiques que són pròpies de l’article literari fonamenten la consideració d’aquest com una modalitat de l’assaig, deixant com a circumstancial i accessòria la plataforma periodística de publicació; de fet, recordem que hi ha reculls d’articles apareguts en format de llibre, de manera que perd entitat l’argument de l’enfocament periodístic que considera que el mitjà fa el gènere. Això no lleva, tanmateix, l’existència d’una línia d’estudi que relaciona el periodisme i l’assaig: la profusió de periòdics, revistes o, més recentment, blogs, ha estat un dels elements clau en l’auge del gènere assagístic. Per tant, el mitjà no fa el gènere, sinó que ajuda a vehicular-lo.

En aquesta direcció apunten algunes de les reflexions de Joan Fuster sobre l’assaig. L’octubre de 1969 va publicar, justament a Serra d’Or –tot i que fora de les dues sèries–, «Joan Oliver, periodista», en la primera part del qual reflexiona sobre el gènere de l’article literari i sobre com la premsa condiciona l’activitat professional, la professionalització, de l’escriptor. La primera causa adduïda pel de Sueca a l’hora d’explicar el gruix de dedicació dels escriptors a la premsa és la feblesa de la indústria editorial i del consum de llibres:

Hi ha països, en efecte, on la paraula «literatura» –o la fórmula «fet literari»– pot designar el conjunt de relacions entre l’escriptor i el seu públic establertes quasi exclusivament a través del llibre. N’hi ha d’altres, en canvi, on el mercat editorial, mancat d’un mínim de consistència, no permet a l’home de lletres la realització de la seva obra en els termes de plenitud que el llibre suposa. A tot arreu, no cal dir-ho, les publicacions diàries, setmanals o mensuals, concedeixen un cert espai a la col·laboració del literat: del literat autèntic. Però probablement podria comprovar-se amb dades estadístiques que, allà on el llibre té una vida mercantil sana, la participació de l’escriptor a la premsa sol ser eventual i modesta, mentre que a les zones d’escassa normalitat bibliogràfica, s’esdevé el contrari: l’escriptor es converteix en col·laborador habitual dels periòdics. (Fuster 2011b: 177)

Uns anys abans, en la introducció que encapçalà el primer volum de l’Obra completa de Josep Pla, el qual es correspon amb El quadern gris, el suecà ja descrivia aquest fenomen de la professionalització de l’escriptor amb l’exemple lògic del «grafòman reticent i púdic»¹ que fou l’empordanès (Fuster 1977d: 11). D’acord amb Fuster (1977d: 13-14), «la “professió” consisteix a “escriure”: a cobrar a canvi d’escrits», però, en les nostres lletres, «no “llibres”: no, en general, aquell tipus de redacció que, en el vocabulari dels crítics, s’anomena “literatura” en un sentit estricte»; l’escriptor de Palafrugell optà pel «periodisme», és a dir, «escriure, sí, però bàsicament per als diaris i les revistes». I ho feu amb tanta passió –«una passió incurable»– que es familiaritzà a «veure el món en forma d’articles», la qual cosa li proporcionà «una disciplina: una escola de modèstia i de rigor, un exercici de sagacitat i d’atenció permanent». En realitat, gràcies a la pràctica del periodisme, Pla obtingué «un principi de professionalització ja restringidament “de literat”», com ho demostra la gran quantitat de llibres que confeccionà.

Si tornem a l’article dedicat a Joan Oliver, la principal conseqüència de la col·laboració periodística és que els escriptors s’adrecen a uns lectors que no són els seus propis com a lletraferit, sinó els del mitjà des del qual escriuen. No obstant això, Fuster (2011b: 178) insisteix que l’escriptor no esdevé «periodista», sinó que continua sent escriptor, sense cap «degradació voluntària, adaptada a unes “formes” subalternes, sinó que aquesta voluntat mira d’acomplir-se en un gènere especial, en un tipus de “paper” –diguem-ho com Pla– ajustat a exigències materials ben concretes». Entre els principals escriptors de la literatura catalana contemporània que s’han dedicat a aquest tipus de periodisme, el suecà hi situa, a més d’Oliver, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni d’Ors –«el Glosari, de Xènius, fou des del primer dia un producte per a diari»– i Josep Carner; tota una tradició, sens dubte.

Amb el pretext de parlar del Joan Oliver periodista, Fuster ens explica que, per a ell, l’article literari publicat a la premsa periòdica «és un gènere literari equiparable a qualsevol altre, i ens ha de merèixer idèntica consideració», alhora que en fa una distinció respecte a l’«altre tipus d’article», l’article de periòdic o de diari, que resta fora de l’àmbit de l’assaig, que «no és un “fragment” ni una “frustració”» (2011b: 179). I, seguint el fil de la reflexió, ens regala una magnífica definició de l’article tal com el conreen Oliver o ell mateix («Jo –l’últim de l’escalafó– també sóc del ram», una justificació de la poca neutralitat de les apreciacions):

és un rebrot de l’assaig, de l’assaig tal com havia sorgit de la ploma monumental de Montaigne, és a dir, la digressió personal subjectiva, perpetrada sobre la marxa, en una vora del temps que passa i com per donar-ne testimoni intel·ligible. Ni tan sols quan l’articulista apareix en el pla de portaveu d’un partit o d’una secta, no deixa d’escriure en nom propi, i el seu article és acollit com a cosa seva i per ser seva. En això es diferencia de l’editorialista, del periodista no literari –diguem-ho així per entendre’ns–, dels periodistes stricto sensu, que, aquests, sí, no parlen per ells mateixos. Un article és un assaig en miniatura. L’escriptor-articulista hi parla de si mateix o des de si mateix: el públic el llegeix perquè el busca i espera la paraula de l’escriptor, d’aquell escriptor particular. (Fuster 2011b: 179)

Per a Joan Fuster, l’escriptor dels articles continua sent l’escriptor dels llibres d’assaigs, és a dir, no deixa de ser escriptor, de ser un home de lletres: hi aboca les seues reflexions, es pregunta i s’examina sobre el món que l’envolta, però sempre parla en nom seu. D’ací que el diferencie dels «periodistes stricto sensu», que sí que s’han d’ajustar a unes normes o uns paràmetres del periodisme. A més, les dificultats que arrossega el sector editorial català converteixen els periòdics i les revistes en una tribuna preeminent per a l’assagista; en conseqüència, li permeten tenir un altre tipus de clients, això és, li obrin les portes a uns altres lectors que, en cas que no fora així, potser no el llegirien.

Els únics canvis a què s’ha d’adaptar l’articulista són l’extensió –«un article és un assaig en miniatura»– i les urgències, les necessitats o les exigències que la revista o el periòdic imposen, com la immediatesa, per exemple. Tot plegat, afirma Fuster, sol influir en el tipus d’escriptura resultant, que s’hi pot veure alterada: «Això repercuteix de vegades sobre l’escriptura de l’articulista, que es deixa endur per la facilitat, o renuncia als escrúpols de la seva disciplina» (2011b: 180).

El 1982, en una interviu amb Manuel Muñoz (2003: 259- 260), l’assagista reiterava els condicionaments que suposava, a títol personal, aquesta immediatesa, aquest sotmetiment a la pressa imposada per la premsa, aquest ajustament a una llargària fixada; paral·lelament, però, la curtedat de l’article l’obligava a tirar pel dret, sense floritures, sense «malabarismos», per dir allò que volia dir. En qualsevol cas, el de Sueca considera l’article com una «cápsula de ensayo» amb què se sent còmode per poder escriure «más o menos a mi aire», però es reconeix insatisfet, ja que, si disposara de temps i tranquil·litat, amb preparació, podria allargar-ne el tema. Si no ha escrit més llibres, ha estat, com indicava en l’article sobre Oliver i com veurem en altres declaracions, a causa de la minvada indústria editorial –ni hi ha «plataforma suficiente», ni «plataforma donde publicar», i, en cas que n’hi haja, «no te lo pagan, no la tienes en proporción al trabajo que te exige»–; amb tot, la confecció de nombrosos articles de periòdic i la posterior recopilació en forma de llibre «ha sido una manera de hacer».

D’altra banda, en Literatura catalana contemporània, en el capítol titulat «L’assaig i els assagistes» del Noucentisme, i concretament en l’apartat «Sort i dissort de l’article de diari», tornem a trobar-hi reflexions a l’entorn de l’articulisme tot reprenent alguns dels punts esbossats en «Joan Oliver, periodista». En primer lloc, per si amb la jerarquia dels epígrafs no quedava clar, arranca la secció amb la inclusió de l’article dins el gènere assagístic: «L’assaig, i la seva forma larvada que és l’article de diari, ocupen un lloc molt important dins de la prosa catalana contemporània. I, ben mirat, més l’article que no l’assaig pròpiament dit» (1985b: 284). De nou, remarca la importància de la premsa diària com a espai d’oportunitat perquè els escriptors desenvoluparen la seua feina; una feina, d’altra banda, supletòria del «buit que hi ha entre el lector de diari i la literatura», pròpia de «la fauna intermèdia de l’aficionat i del periodista» (1985b: 284). Així, doncs, l’intent de professionalització dels escriptors hauria fomentat aquesta abundància de plomes literàries en els periòdics i les revistes, atès que el llibre només, com ja hem vist anteriorment, no ho permetia: «El llibre és poc rendable [sic], i el periòdic ajuda a salvar el seu magre benefici» (1985b: 284).

Si ens cenyim a aquests dos factors –la funció de suplència i la millor remuneració en comparació amb el llibre–, no és estranya l’afirmació sobre el nivell d’intel·lectualitat de la premsa catalana de principis del segle XX: «Pot dir-se que la premsa catalana, del 1900 al 1938, va ser una de les més “intel·lectuals” d’Europa, a causa, precisament, d’aquesta “falta de braços”» (1985b: 284). Ara bé, una de les conseqüències d’aquesta dependència crematística de les plataformes periòdiques per part dels escriptors és l’obligat bilingüisme a què es veuen constrets Joan Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Gaziel o Josep Pla, entre d’altres: «el periodisme, el peu forçat idiomàtic d’un diari “en castellà” –de Barcelona o no–, decideix amb el pes dels seus honoraris la llengua dels que escrivien a les seves pàgines» (Fuster 1985b: 113).²

La dispersió de l’obra resultant –perquè l’article d’un escriptor, «si era pro pane lucrando, no deixava de ser també la seva “obra”»– apareix com un altre dels efectes d’aquesta supeditació a la col-laboració en premsa; només el recull d’una selecció d’articles en un volum pot salvar-los de la «fungibilitat del seu suport» original (Fuster 1985b: 285). El Glosari, d’Eugeni d’Ors –que fou la primera obra en català que llegí (Fuster 1997: 274)–, i Les bonhomies, de Josep Carner, n’il·lustren el comentari. Justament, en el pròleg a aquest aplec de proses literàries carnerianes, Fuster (1964: 13) en descriu els trets que, a més de la presentació en format llibre, en permeten el tractament com a literatura i no com a periodisme: «ni el to, ni els temes, ni el redactat, no s’ajusten a allò que se sol considerar com “periodístic”: són ben bé “literaris”, cent per cent», de manera que la recopilació només oferiria «una unitat i una consistència que semblen premeditades i d’una peça». Unitat i consistència que també trobem en els reculls del mateix suecà, com Combustible per a falles (1967), L’home, mesura de totes les coses (1967), Examen de consciència (1968) o Babels i babilònies (1972), entre d’altres.

Totes aquestes consideracions entorn de l’article literari i de l’assaig, les observem també aplicades pel mateix Fuster a la seua pròpia obra. D’aquesta manera, quan, al pròleg a les Obres completes IV. Assaigs, 1, el de Sueca reflexiona sobre el títol que l’editor li aconsella –Assaigs–, confessa:

Ben mirat, excepte uns pocs versots més o menys infames, tot el que jo he escrit fins ara no són sinó això: assaigs. Les opcions comercials, o alguna altra circumstància, de tema o de plantejament molt concreta, han contribuït a diversificar-ne l’aparença. Unes vegades, per exemple, el resultat presentava la forma d’un llibre articulat i normal; d’altres, s’ajustava a l’espai i al to de les exigències de la col·laboració periodística; he intentat els recursos de l’aforisme, i m’he servit de la laxitud tradicional del journal, tan útil per a la reflexió esporàdica o contingent; quan he publicat papers d’ambició erudita i amb les preceptives notes a peu de pàgina, el projecte no variava, i ho he advertit a cada cas –«assaigs d’història cultural»–, i no són més que assaigs, amb una mica de complement informatiu, de tràmit, determinades obres meves que, en la superfície, poden semblar d’«història» o de «crítica». Tot ve a ser una mateixa cosa. L’actitud intel·lectual implícita és constant i deliberada. (1975: 5)

Deixant al marge aquesta captatio benevolentiae de to modest i irònic amb què pretén marcar distància de l’obra poètica –una obra que, al nostre parer, no es pot etiquetar, en cap cas, com de només «uns pocs versots més o menys infames»–,³ el que ens interessa és posar el focus sobre la seua àmplia concepció de l’assaig; l’assaig, això és, entès en totes les seues formes (l’aforisme, l’article en premsa, la crítica literària, els papers d’història cultural). A ulls de Fuster, tan assagístic és el recull Consells, proverbis i insolències com Heretgies, revoltes i sermons: tres assaigs d’història cultural, per posar-ne dos exemples apareguts el mateix any 1968.

Més endavant, però, hi aportarà un matís per a explicar la diferència entre els dos tipus d’assaig que ha conreat i, sobretot, per apuntar-n’hi la preferència: «el “gènere” que m’hauria agradat de cultivar, com a treball regular» és «l’“assaig” clàssic, el derivat del venerable Montaigne», ja que «després de tants anys d’exercir d’“assagista”, he escrit tan pocs “assaigs” com Déu mana: vull dir, tan pocs “assaigs-assaigs”» (1975: 6). Fuster, que s’ha declarat en més d’una ocasió admirador i seguidor de l’assagista francès,⁴ distingeix en aquest pròleg entre aquells textos més extensos i articulats i aquells altres més condicionats, en extensió, adequació al mitjà de publicació i peremptorietat de l’escriptura, pels compromisos professionals.⁵

Malgrat aquesta distinció formal, en opinió de Fuster, «tot ve a ser una mateixa cosa», atès que «l’actitud intel·lectual implícita és constant i deliberada». Per tant, es posa de manifest una vegada més que, segons el suecà, l’escriptor dels articles no deixa de ser, en definitiva, un escriptor d’assaigs. Assaigs que, això sí, s’han d’adaptar a unes noves circumstàncies: com el públic, més ampli i general, i l’extensió o les exigències que imposa el paper diari.

Comptat i debatut, aquest enfocament de Fuster coincideix plenament amb una línia d’opinió que, com s’ha vist, ha posat en relleu les relacions entre assaig literari i pràctica periodística. De fet, Josep Maria Casasús (1993: 27) sentencia que el suecà és l’assagista que més va ajudar a ennoblir l’article de premsa a casa nostra. Igualment, dictamina que, al contrari que Josep Pla –el «paral·lel» al suecà en aquest camp i en el mateix segle–, que sostingué «una periodística molt rica, però certament desigual», un periodisme «més aviat de fets reals i d’observació òbvia de la realitat», el de Sueca conreà un articulisme més pròxim a una obra de pensament, «un periodisme d’idees, […] concebut com una de les dimensions fonamentals del seu assagisme integral»; un periodisme, en conclusió, que també és assaig.

Tot i les nostres reserves davant l’ús, diguem-ne, aleatori dels termes periodisme o periodista⁶ en alguna ocasió, Casasús, en el fons, discerneix el periodisme fusterià –«més intel·lectual» que el que assigna a Pla, «més complet, en el sentit modern de l’ofici»– del periodisme pròpiament dit:

En Fuster hi ha una elaboració teòrica més personal, de recerca especulativa, hereva de la tradició recent de la Notícia de Catalunya de Vicens Vives i de les tradicions foranes del Renaixement continental, però també de la gran articulística anglesa del set-cents, la dels Addison i Steele de The Tatler i The Spectator. (Casasús 1993: 27)

1.2 Unes breus consideracions fusterianes sobre el gènere

Per a Joan Fuster, no hi ha dubte de l’adscripció genèrica de l’article literari: es tracta d’una forma que pot prendre –adaptat a les circumstàncies de publicació– l’assaig. Com a tal, per tant, el suecà hi atribueix una sèrie de trets que el defineixen i que, d’altra banda, van en la línia de les aportacions que s’hi han fet des del camp de la teoria; en la concepció fusteriana de l’assaig, l’article literari també és, per exemple, una «temptativa». En un dels seus escrits fonamentals sobre el gènere com és el pròleg ja esmentat al volum IV de les Obres completes, Fuster (1975: 8) afirma que «l’“assaig” és “literatura d’idees”, o no és», raó per la qual l’assagista ha de ser un agitador d’idees, sobretot, d’«idees generals», de «qüestions de principi», i no només de «terrenys “concrets”», com la política, la història, la literatura, l’art, la religió o l’economia; manllevant l’expressió d’Eugeni d’Ors, ha d’esdevenir un «especia lista en idees generals». En definitiva, el de Sueca arriba a la mateixa conclusió que compartien, com ja hem vist, estudioses com Michèle Narvaez o Aline Geyssant i Nicole Guteville: «L’assaig, com el conformava Michel de Montagine, i com ha estat fins ara, és una temptativa d’opinió: un reducte “humanístic” d’opinió» (Fuster 1975: 9).

Uns anys després, en el pròleg a Causar-se d’esperar, trobem de nou la mateixa idea: «l’essència de l’assaig és l’“assaig”: ser temptativa, intent, provatura» (Fuster 1984: 11). El lector pot veure en aquestes definicions la influència montaigniana, sobretot, de l’episodi que hem reportat de «Sobre Demòcrit i Heràclit», en què el francès exposava el seu modus operandi a propòsit del caràcter de provatura o la provatura com a mètode, temptejant un assumpte, quedant-se’n a la vora si no acabava de traure’n l’aigua clara. En aquest segon pròleg, Fuster (1984: 11) destaca que el gènere de l’assaig, a diferència del poema, la novel·la o els tractats, té un caràcter essencialment provisional:

L’assaig, en canvi, no acaba mai: en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne. El resultat final, quan n’hi ha, no pretén presentar-se amb el menor èmfasi definitori ni assertiu. De vegades podrà semblar-ho. No. L’assaig es resigna a ser humaní...

Índice

• Coberta
• Títol de meitat
• Títol
• Drets d’autor
• Dedicació
• Índex
• Pròleg
• Uns mots preliminars
• I. L’ARTICLE LITERARI COM A MODALITAT D’ASSAIG
• II. UNA COL·LABORACIÓ DE VINT-I-CINC ANYS (1959-1984)
• III. ANÀLISI DELS ARTICLES
• IV. UNA RECAPITULACIÓ
• Referències bibliogràfiques