Joan Fuster i el periodisme

Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Manuel Tresserras, Empar Marco Estellés, Francesc Pérez i Moragón, J. Àngel Cano Mateu

• Éditeur: Publicacions de la Universitat de València
• Année: 2022
• ISBN:
  9788491349624
• Édition: 1
• Sujet: Política y relaciones internacionales
• Sous-sujet: Política cultural

Joan Fuster fou un cas modèlic d'autor vocacional, que va saber convertir en professió una necessitat personal de comunicar-se mitjançant l'escriptura col·laborant habitualment en la premsa escrita. El resultat de la seua intensa dedicació foren milers d'articles apareguts en periòdics i revistes de periodicitat setmanal, mensual o anual, una tasca que no sols va ser la seua professió, sobretot entre els anys cinquanta i setanta, sinó que havia de ser i és un aspecte definitori de la seua manera d'escriure, de la seua escriptura.Més de quatre mil col·laboracions foren publicades en mitjans com 'Jornada', 'Levante', 'El Correo Catalán', 'La Vanguardia', 'Avui', 'El País', 'Diario de Valencia', 'Informaciones', 'Serra d'Or', 'Destino', 'Jano', 'El Temps', 'Por Favor', 'Tele/eXprés', 'La Nostra Revista' o 'Pont Blau', entre altres. Aquest volum inclou cinc estudis d'especialistes (Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Manuel Tresserras, Empar Marco Estellés, Francesc Pérez i Moragón i J. Àngel Cano Mateu) que presenten visions detallades sobre parcel·les ben significatives del periodisme i el pensament fusterià. El conjunt aprofundeix en aquest aspecte de la seua producció, poc analitzat per la bibliografia existent fins ara.

Pro pane lucrando –per a guanyar-se el pa–

Empar Marco Estellés

Primera directora d’À Punt. Periodista

1. CONTEXT

El periodisme és un ofici que l’exerceixen els o les periodistes i que consisteix a transformar un fet en informació. Aquest procés de transformació requereix de coneixement, investigació, verificació, contextualització i compromís ètic. Independentment del suport –premsa, ràdio, TV, xarxes socials…–, la voluntat del periodisme ha de ser acostar els fets a la ciutadania amb comprensió i rigor.

Podem ampliar la definició o matisar-la, però si convenim que és vàlida, Joan Fuster va exercir, des del comentari d’actualitat i l’article d’idees, el periodisme. Va arribar al periodisme pel plaer d’escriure, per la necessitat de guanyar-se la vida i pel servei social d’explicar el món.

Quan Joan Fuster s’incorpora a la producció comunicativa en els anys cinquanta, el model de premsa que imperava era el de la postguerra, amb una llei de premsa fèrria identificada amb el règim franquista i en què s’aplicava el control de la censura. A la meitat dels anys seixanta es produeix una obertura molt moderada que reconeix tímidament una aparent llibertat d’expressió, sempre que acate els principis del Movimiento, la defensa i la seguretat de l’Estat (l’anomenada Llei Fraga, 1966). S’alça la censura prèvia i són els directors dels mitjans els responsables que la nova llei de premsa es complisca.

Durant els últims anys del franquisme i els primers de la Transició, la premsa espanyola, també la valenciana i la catalana, evoluciona i s’inicia un període de transformacions. Es respira una nova sensibilitat cultural i política fruit d’una generació nascuda després de la Guerra Civil, del Maig del 68 i d’una relaxació de la rígida censura franquista. Tot i que la trajectòria del Nou periodisme nord-americà no sembla tindre una influència directa en les transformacions que experimentava el periodisme europeu, és ben cert que els magazins sobre cultura i societat que van nàixer en aquests anys aperturistes, com ara Destino, Triunfo, la Cartelera Turia, Serra d’Or, Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Presència, Ajoblanco, El Viejo Topo… es miraven en l’espill de The New Yorker, Esquire, Ramparts i revistes europees com Actuel, The Face i Panorama. A València, tímidament, iniciatives com Valencia Fruits i els efímers Al Día i Noticias també van ajudar a capgirar el model comunicatiu, com també ho van fer El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia, Tele/eXprés, Diario de Valencia, El País o Diario 16. En una primera generació de periodistes-col·laboradors-escriptors en aquesta premsa ens trobem Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Pere Calders, Josep Maria Espinàs i Joan Fuster, entre d’altres. A prop, i prenent el relleu, destacarien noms com ara Montserrat Roig, Isabel Clara-Simó, Ramon Barnils, Quim Monzó, Vicent Ventura, J. J. Pérez Benlloch, etc. A tots ells els uneix el corrent periodístic caracteritzat per l’ús de procediments literaris en l’escriptura i un periodisme interpretatiu que va ser important per a incrementar la qualitat de la premsa.

2. LA CENSURA

Tots els escriptors i periodistes d’aquells anys van conviure amb la censura. Fuster també i més pel fet d’escriure en català. Però no només la censura oficial que va patir en alguns dels seus llibres, també la que derivava del caràcter i la posició dels mitjans periodístics en què col·laborava. «Callem? Parlem? Si parlem, quedarem condicionats per l’amo», així li ho deia Fuster a Júlia Blasco Estellés (2002: 138) i queda recollit en Converses filosòfiques. I afegia:

Ja sé que en LA VANGUARDIA no puc fer grans manifestacions insolents, perquè, si no, s’acaba la història. Jo he de guanyar-me la vida perquè, si no, què? Aleshores fabrique un tipus d’articles que són tolerables per a LA VANGUARDIA i que no em reprimeixen a mi. Jo explique unes coses que no són totes les que jo volia explicar, però que són les suficients perquè aquells senyors accepten. (Blasco Estellés 2002: 139)

Encara així, hi va tindre algun problema, per exemple «arran d’unes impertinències que vaig dir sobre Américo Castro», conta també Fuster a Júlia Blasco, «unes impertinències molt raonables dit siga de passada», i hi afegeix, «La Vanguardia va rebre la contestació de l’Aranguren contra mi i la va publicar» (Blasco Estellés 2002: 116). Com que a Fuster no li van deixar replicar al filòsof, ho va fer des de Tele/eXprés: «no hay nada, nada, en nombre de lo cual quepa reclamar un cualquier “silencio”», va dir en aquest article que va titular: «Filósofos y filosofías». També recorda en les mateixes Converses amb Júlia Blasco que El Correo Catalán no li va publicar un article en què malparlava del rei Felip IV. Era quan El Correo estava en mans dels carlins, «carlins bobos» (138), els qualifica Fuster que recorda que estava col·laborant «en un diari conservador, i tan conservador que era el més conservador d’Espanya i del món. I és simplement per error que m’hi deixen col·laborar» (139); això pensava.

Si era Serra d’Or, tenia ben en compte que era una revista eclesiàstica i que, a més de la censura, calia anar amb compte perquè la publicació no ofenguera els seus lectors. Encara així va tindre algun problema i en almenys dues ocasions li van demanar que rebaixara el to. En una entrevista que li va fer Enric Sòria per a la revista L’Illa de l’editorial Bromera, recollida al llibre d’Isidre Crespo (2003: 447) De viva veu, li ho conta: «Era un article sobre el senyor Bayarri, que havia publicat deu mil llibres de versos, i vaig escriure que, en comptes de nàixer, com se sol dir, amb la flor al cul, ell havia nascut amb el vers al cul». Li van demanar que llevara això del «cul» i així ho va fer. O quan aparegué l’expressió «pixar fora de text» que Fuster va usar per referir-se a Sastre, de qui pensava que «quan parla de política, sempre pixa fora de test» (147).

Més de fons, i a títol d’exemple, va ser la prohibició dels censors quan va voler respondre alguns articles del filòsof Javier Marías Aguilera que posava en dubte la nomenclatura de País Valencià i parlava de «sectarisme catalanoide». Des dels diaris Arriba o Noticiero, Javier Marías i altres assagistes espanyols intentaven provocar la intel·lectualitat catalana. Fuster que sabia que la seua rèplica «per tímida o eufemística que fos, hauria de xocar amb la implacable hostilitat del llapis roig», era partidari d’enfocar les respostes posant de manifest la complicitat de Marías Aguilera amb la censura, per fer veure que el filòsof no era tan liberal com deia. Fuster (2005: 511) tenia clar que Marías escrivia des d’una «situació de privilegi», i que el privilegi li venia «perquè ell és castellà. Els catalans ja ho sabíem que som uns ciutadans de segona: amb unes determinades llibertats menys que els altres contribuents de l’Estat».¹

Fuster s’adaptava en la mesura que podia, es posicionava en els límits de la transigència de la censura i sabia treballar en les escletxes de cada mitjà, ja fora la xarxa de diaris del Movimiento o El Correo Catalán. A Teresa Creus, la secretària de Joaquim Maluquer, li explica que no tota la premsa del Movimiento era igual i que depenia en moltes ocasions de qui n’estava al capdavant:

La Prensa del Movimiento, a València, ens ha permès –a mi i a d’altres escriptors indígenes i indigenistes– de crear-nos un públic i de comunicar (discretament, això és obvi) al públic les nostres idees. De tant en tant, el director em feia una «advertència» amistosa perquè em frenés; però no passava d’aquí. No recordo que mai m’hagin deixat de publicar un article, ni que me n’hagin mutilat cap. (Fuster 2004: 73-74)²

Això sí, quan hi va haver un canvi de director al Levante, Fuster escrivia a Joaquim Maluquer:

L’anterior ha ascendit a la direcció d’Arriba. Aquell senyor era un tipus pintoresc i inconscientment liberal: ens deixava dir al diari gairebé tot el que volíem (comptant, és clar, amb la nostra discreció), i resultava ben còmode. El seu substitut, al contrari, és una animeta carregada de por, ultra, i lleugerament indígena (d’un poble de parla castellana de la província) –cosa que el lliga més als interessos creats i a les pressions oficioses locals. Total: que les meues col·laboracions al Levante han minvat en nombre i en llibertat. (Fuster 2004: 355-356)³

Respecte a El Correo Catalán i Destino, Fuster (2004: 486)⁴ reflexionava extensament en una carta de 1963 a Maluquer sobre la censura i els interessos editorials: «Hi ha un criteri-Destino i un criteri-“Correu” que difereixen bastant, malgrat la migradesa de l’ambient en què vivim. El criteri-Destino és “liberal”; el criteri-“Correu” no ho és encara». Fuster es referia al pas de l’ideari carlista del Correo a una publicació de caire més progressista que pretenien fer els Industrials Cotoners que sustentaven el diari. I li deia a Maluquer:

M’he trobat amb articles «censurats» perquè m’excedia en el to liberal, i la censura era «interior»; m’he trobat amb articles censurats perquè m’excedia en el to «catalanesc», i la censura era «oficial». De manera que les coses que em són més directes i vives, me les veig suprimides pel llapis roig d’uns o d’altres. Solució? Escriure sobre el twist a Indonèsia… o sobre qualsevol bestiesa semblant. Certament, ja hi faig la meva feina. Els temes que trio per als meus articles solen ser trivials. Procuro, però, que sempre hi hagi una gota d’«intenció» –en un sentit o altre: liberal o catalàunic, en les pitjors accepcions de les paraules–, a fi de contribuir a fer del «Correu» el diari de la «burgesia progressista». […] Si en els meus articles m’ocupo de temes insignificants, ja és natural per què: perquè els temes «seriosos» són censurables i censurats. Per uns o per altres, però censurables. I el que jo he de mirar –mirant per mi– és que em paguin, ja que el meu ofici és escriure per al públic. Que em paguin! Fenici? No ho creguis. La meva economia personal és irrisòria i caldria explicar-te moltes intimitats locals perquè comprenguessis que, jo, en les meves miserables condicions, faig de «mecenas»!!! Però això és un argument domèstic, de valencians. No heu de prendre’l en consideració. Només pretenc cobrar una feina, i tal com sé fer-la. (Fuster 2004: 489-490)

Algun problema va tindre també a la revista Destino. Els primers articles de Fuster en aquest setmanari duien com a títol «Postal de València». En va escriure un sobre falles que va provocar una denúncia a la revista ni més ni menys que per injúries a la família de Franco. Fuster (2004: 331)⁵ deia en l’article «Hijas de oscuros marqueses, de opulentos comerciantes, de conocidos mandamases, pasaron a ocupar la dignidad de “reinas de la fiesta” –eso que llaman “Fallera Mayor…”» per explicar que l’alta burgesia estava entrant a la festa que sempre havia sigut popular, amb «envelats sumptuosos», sense saber que la filla i les netes de Franco havien sigut falleres majors. Filles i netes de Franco en un article d’aquesta mena, denúncia assegurada.

Ara bé, la censura periodística que més dany li va ocasionar a Fuster va ser la que va patir en la premsa valenciana arran de la polèmica per la publicació d’El País Valenciano, de la qual parlarem més endavant.

3. ES CONSIDERAVA JOAN FUSTER PERIODISTA?

Joan Fuster va escriure més de tres mil cinc-cents articles al llarg de la seua vida, segons l’inventari provisional de l’historiador i estudiós de l’obra de Fuster, Antoni Furió (Ballester i Furió: 60). Amb aquesta nòmina d’articles, la gran varietat de temes que va tractar i la intenció d’arribar als lectors, l’ofici de periodista està més que justificat. Quan pregunten directament a Fuster si es qualifica de periodista, en la seua resposta veiem que concep el periodisme com una conversa amb el seu entorn. Fuster practica un periodisme de context i té una idea ben fonamentada del que és exercir el periodisme; matisa, això sí, que en qualsevol cas ell seria un periodista d’article d’opinió i no de redacció. En una entrevista que li van fer a València estudiants de periodisme, en desembre de 1966, per a la revista universitària Promoción (Crespo 2003: 74-76), ho expressa així:

– Mire, Fuster, usted para nosotros es un periodista, un periodista para tomar ejemplo. Díganos si está de acuerdo con nosotros: ...